NOU BLOG!!!

Bé, he creat un nou email i he traspassat el blog!
Així podrem participar tots!!!

Aquesta és la nova direcció http://apunts2nbatx08-09.blogspot.com/
I ja us donare la contrasenya!

l'email és: apuntsiest09@gmail.com

Deures

Fitxes de quatre obres:
- Pavelló Alemany (Mies van der Rohe) obra arquitectònica. (pàg. 238).
- La càrrega (Ramon Casas) obra pictòrica. (pàg. 264).
- "Majestat Batlló" (pàg. 78)
- "Marededéu de Núria" (pàg. 80)

- Preparar comentari de l'obra pictòrica "Tres nus al bosc" de Sunyer (pàg. 270)
- Preparar comentari de l'obra escultòrica "El profeta" de Pau Gargallo (pàg. 250)

2n Batxillerat C

Bones festes a tothom!!!!

Descartes - Teoria del coneixement

Descartes

RACIONALISME --> característiques:

1. Gran confiança en la capacitat humana de conèixer la realitat (optimista).
2. Alliberació de la raó dels dictats de la fe i de totes les veritats no demostrades.
3. Consideració de la consciència subjectiva com a principi de pensament de la realitat (jo penso, per tant existeixo).
4. Afirmació de l’existència de les idees innates (que no provenen de l’experiència sensible ni de la imaginacióàinnatisme).
5. Valoració de les matemàtiques com a model de coneixement.
6. Valoració de la capacitat racional i del rebuig dels sentits com òrgans del coneixement (no és prudent fiar-te d’allò que ja t’ha enganyat).
7. Èmfasi en la idea de substància com a eix central dels sistemes filosòfics.

PRINCIPALS OBRES DE DESCARTES
-“Regles per a la direcció de l’enginy” (1628, publicat el 1701)

-“Discurs del mètode” (1637)

-“Meditacions metafísiques” (1641)

-“Principis de la filosofia” (1644)

-“Tractat de les passions” (1649)

-“Tractat del món i tractat de l’home” (1664)

APUNTS DEL JAN QUE NO SABEN BEN BÉ ON ENCHUFAR-LOS xDDD

A la segona part del Discurs del mètode (resum de regles per la direcció de l’enginy) hi parla de 4 regles:

1. Regla de la evidència (veritat): Si és clara, no necessariament és distinta. Si és distinta, necessariament és clara.
2. Regla de l’Anàlisi: Descompondre un problema en els seus elements simples (naturaleses simples segons Descartes) per a ser coneguts de manera evident.
3. Regla de la síntesi: El camí contrari a l’anàlisi, és el fet de compondre a partir dels elements simples coneguts de manera evident.
4. Regla de la revisió: S’ha de fer allò possible(amb una revisió) per estar segur de no ometre res.

-Segons descartes no és prudent refiar-se d’aquells que ja t’han traït abans, i per tant no és prudent fiar-se dels sentits.

-El coneixement s’utilitza per dur-lo a la pràctica.

-El dubte metòdic de descartes és molt diferent al dubte dels escèptics, ja que aquests últims no creuen en la capacitat de la raó humana per arribar a la veritat absoluta.

-Descartes utilitza la figura d’un geni maligne com a recurs per a poder dubtar de tot, en demostrar Déu, aquest desapareix (el geni).

LA SUBSTÀNCIA CARTESIANA

Substància --> És una cosa/realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra per existir.

- En la naturalesa es dona sempre amb els accidents.

- L’únic lloc on es pot donar sense accidents és a la ment.

CRÍTICA DE SPINOZA A DESCARTES.
Spinoza critica la idea de substància de descartes. Primerament felicita a descartes per haver arribat a la definició de substància, que diu que la substància és allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altre per existir, i després afirma que aquesta definició només és aplicable a una substància (déu) i no a tres substàncies com ha fet descartes( res extensa, res cogitans i res divina). Spinoza afirma l’existència de la substància deu/natura i que les altres substancies de descartes son meres qualitats o atributs d’aquesta.

INTUICIÓ I DEDUCCIÓ

Descartes diu que hi ha dos actes de l’enteniment: intuïció i deducció.

Intuïció: Coneixement directe i immediat de l’objecte. Acte de l’enteniment mitjançant el qual tenim un coneixement evident de l’objecte de manera immediata. Descartes diu que per intuïció es coneixen els elements simples (les naturaleses simples) de manera evident.

Deducció: Acte de l’enteniment pel qual coneixem allò que no coneixem però que deriva necessàriament d’allò que coneixem amb certesa. Es tracta d’un coneixement mediat, demostrat a partir d’evidències o de proposicions derivades d’aquestes. Si el pensament és cert, allò que es dedueix també ho és.

LES REGLES DEL MÈTODE

Precipitació --> Prendre com a evident allò que no ho és.

Prevenció --> Fet de no acceptar l’evidència.

Anàlisi: Descompondre un objecte complet en els seus elements simples a ser coneguts de manera evidentànaturalesa (coses simples). Ex: Comentari de text.

Síntesi: Fet de compondre a partir dels elements simples coneguts de manera evident.

3 parelles de mètode:

Anàlisi – Síntesi

Inducció – Deducció

Heurístic – Didàctic

Matemàtic i filòsof (igual que Plató), també li interessava la biologia. Pertanyia al corrent filosòfic racionalista, paral·lel al empirisme. Va estudiar a la Flèche durant 8 anys, després a holanda i finalment a Estocolm. Per criticar s’ha d’haver empapat d’allò que critica. La seva filosofia comença amb el dubte perquè buscava un mètode més rigorós, recorre al mètode universal i metòdic.

DEMOSTRACIÓ DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU
3 proves cartesianes. La primera per la idea d’infinit; la segona per la contingència del jo; la tercera per l’argument ontològic. La segona prova complementa la primera. Aquestes dues es troben a la tercera meditació de l’obra “Meditacions per a la metafísica” (1641). La tercera prova, l’argument ontològic, es troba a la cinquena meditació (és una nova versió de l’argument ontològic de Sant Anselm).

- 1a Prova (a posteriori)à Per la idea d’infinit i perfecte. Entre les idees que trobo a la ment està l’idea innata de Déu, ésser infinit. És evident que ha d’haver tanta realitat en la causa com en l’efecte. Igualment que el no-res no pot produir cap cosa, tampoc el menys perfecte no pot produir el més perfecte. Descartes defineix Déu com una substància eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent. Com puc jo, que sóc un ésser finit, imperfecte; haver produït la idea d’un ésser infinit? És necessari concloure que Déu existeix per què només una substància infinita pot ser la causa de la idea d’un ésser infinit, de Déu. Per tant, Déu existeix.

[Tant la primera com la segona prova són proves a posteriori per què van de l’efecte a la causa, fonamentant-se en el principi de causalitat que diu que tot efecte té una causa. Però no parteixen de l’experiència (com acostuma a passar en les proves a posteriori) sinó d’un efecte racional; de la idea de Déu s’arriba a l’existència de Déu; del jo contingent s’arriba a l’ésser necessari (segona prova).]

- 2a Prova (a posteriori)à Per la contingència del Jo. Aquesta prova complementa la primera; és una manera diferent de presentar la prova anterior. No hi ha dubte que jo existeixo. Però si no dec la meva existència a Déu la dec: a) a mi mateix; b) a haver existit sempre; c) a causes menys perfectes que Déu.

Ara bé, si jo fos la causa del meu ésser m’hauria donat totes les perfeccions de les quals tinc idea. Fàcil és despertar també la possibilitat, és a dir, que jo hagi existit sempre. Una substància per conservar-se en tots els moments de la seva duració, necessita del mateix poder, de la mateixa acció que sería necessària per a produir-la. La necessitat d’una creació continua permet de destacar aquesta possibilitat. Dec la meva existència als meus pares o a alguna altra causa menys perfecte que Déu? Qualsevol causa haurà rebut la seva existència de sí mateixa o d’alguna altra. Si és causa de la seva pròpia existència, fàcil és veure que es tracta de Déu. Si ha rebut la seva existència d’alguna altra, aquesta existeix per sí o per una altra causa; finalment, s’ha d’arribar a una causa última, que és causa de la seva existència, aquesta és Déu. Déu és la causa de la meva existència, per tant, Déu existeix.

- 3a Prova (a priori)à L’argument ontològic. És la prova a priori perqué va de la causa a l’efecte. Parteix de la idea de Déu com a ésser perfecte per a demostrar l’existència de Déu, ja que l’existència és una de les perfeccions de la idea d’ésser perfecte, segons descartes. Argument: tinc la idea d’un ésser summament perfecte. La seva existència és en ell inseparable de la seva essència, com és inseparable de la idea de muntanya la idea de vall. Tant contradictori seria concebre un ésser summament perfecte sense l’existència com concebre una muntanya sense vall. Descartes afirma que és impossible concebre Déu sense la seva existència, és a dir, concebre un ésser summament perfecte sense una de les perfeccions; ja que per a ell l’existència és una perfecció.

Causa --> Idea que tinc d’ésser summament perfecte.

Efecte --> Déu existeix ja que té totes les perfeccions.

A priori --> Abans de l’experiència (causaàefecte) no empíric.

A posteriori --> Allò que ens ve donat amb l’experiència (efecteàcausa).

La substància extensa (res extensa, finita). Descartes demostra la substància extensa una vegada demostrada la substància pensant i la divina. Descartes recorre a la “veracitat divina (V)” per a demostrar les coses materials. Déu no pot enganyar-me quan penso que les coses existeixen i jo les percebo. Per tant, la figura del “geni maligne” desapareix una vegada demostrat Déu.

MECANISME CARTESIÀ
En quant a la realitat extensa, Descartes té un concepte totalment mecanicista de la realitat, considera màquina tot a excepció de l’ànima humana. L’home és un ser dual i té al mateix temps una ànima i un cos extens. El cos humà és una peça mecànica, però l’home també té una ànima que pot actuar completament lliure en relació al cos. Els processos corporals no tenen tal llibertat, sinó que segueixen les seves pròpies lleis. El que pensem amb la raó no succeeix al cos, sinó a l’ànima. Ex: Si decideixo anar corrent a agafar el autobús, es posa en marxa l’autòmat. I si tot i això perdo l’autobús, començo a plorar (en el sentit que canvia l’estat d’ànim). La gent de l’època de descartes estava fascinada per les màquines i els mecanismes –un rellotge, per exemple-, que aparentment eren capaces de funcionar per sí mateixos. Evidentment, era una mera il·lusió ja que un rellotge està construït per un home, i és l’home qui li ha de donar corda. Aquests aparells estaven construïts amb unes quantes peces de manera molt simple, igual que el munt d’ossos, músculs, artèries... de que està compost el cos humà.

En quant a totes aquelles idees que tenim de la realitat exterior podria ser que fossin simplement imaginacions o imatges de somnis. Però també la realitat exterior té algunes qualitats que podem reconèixer amb la raó; aquestes qualitats són les relacions matemàtiques, és a dir, tot allò que es pot mesurar –longitud, amplada, profunditat, etc-. Són qualitats primàries o quantitatives; són tan clares i evidents per la raó com que jo sóc un ésser pensant. D’altra banda hi ha unes altres qualitats secundàries o qualitatives –olor, sabor, color, etc-, que estan relacionades amb els nostres sentits i no descriuen realment la realitat exterior. Quan la nostra raó reconeix alguna cosa clara i nítidament –com és el cas de les relacions matemàtiques de la realitat exterior-, llavors ha de ser així, per què un Déu perfecte no ens enganyaria mai.

RELACIÓ ENTRE COS I ÀNIMA
Per a descartes, i també per als racionalistes posteriors es va plantejar un dubte de difícil solució. Aquest dubte arriba a les seves mans a l’hora de la demostració de la res extensa(cos) i la res cogitans(ment) ja que en l’home aquestes dues substàncies trobaven un punt de connexió, però on es troba la relació entre l’anima i el cós?. Descartes, capficat en el problema només va poder trobar solució atribuint la qualitat d’anima a una glàndula cerebral anomenada “glàndula Pineal”. Aquesta teoria (no demostrada empíricament) va ser refusada posteriorment amb el coneixements moderns. *Millor explicació al penúltim paràgraf del text complementari.

LA MORAL PROVISIONAL
Descartes mai no va arribar a desenvolupar la teoria moral que considerava culminació del saber, però va escriure sobre questions morals. A la tercera part del discurs del mètode proposa un programa personal de moral que el mateix qualifica de provisional (que no està acabada encara, que li falta atrapar-se encara més i modificar-la si ho considera adient). Aquest programa consta de 3 màximes que es proposa complir mentre estructura definitivament el seu sistema de pensament:

1. Respecta els costums i la pràctica de la religió a la qual t’han educat, tenint com a guia les persones més assenyades.
2. Actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho.
3. Ordena practicar el control dels propis desitjos abans d’intentar imposar-los als altres.

En síntesi, podem dir que apunta cap a una línia de conducta basada en la moderació.

Descartes (1596-1650) complementari
Ja des de jove tenia una forta esperança per aconseguir coneixements segurs sobre la naturalesa dels homes i l’univers, però, després d’haver estudiat filosofia es va convèncer cada cop més de la seva pròpia ignorància. Com a bon racionalista, estava convençut que només la raó ens pot proporcionar coneixements segurs. Es pot dir que fou el fundador de la filosofia moderna pròpiament dita i que li va sorgir la necessitat de recollir les idees de l’època en un sistema filosòfic, és a dir, una filosofia construïda des de els fonaments i que procura trobar una espècie d’esclariment a totes les qüestions filosòfiques importants. Li interessava descobrir el que podem saber i també es va preocupar per la relació entre ànima i cos. No es va resignar a no saber res.

Cada cop més es defensava una interpretació mecànica de la naturalesa, cosa que feia tornar a plantejar-se la qüestió sobre la relació entre cos i ànima. En la filosofia cartesiana, tots els objectes físics –els cossos inclosos- van ser explicats com un procés mecànic; no obstant, l’ànima de l’home no podia formar part d’aquella maquinària corporal. Com és que quelcom espiritual podia posar en funcionament un procés mecànic? Precisament aquest problema va posar en marxa els pensaments de Descartes. Des del llibre Discurs del mètode, planteja la qüestió de quin mètode ha d’usar el filòsof quan es disposa a solucionar un problema filosòfic.

Descartes constata primerament que no podem considerar res veritat si no reconeixem clarament el que és. Potser per aconseguir-ho s’hauria de dividir un problema les parts diferencials que fos possible i així començar per idees més senzilles. Pensava que la filosofia podia anar d’allò simple a allò complex. D’aquesta manera seria possible construir nous coneixements. Casi sona a un problema aritmètic i es que Descartes va voler emprar el mètode matemàtic també en la reflexió filosòfica. Va voler provar veritats filosòfiques d’una manera semblant a com es prova un teorema matemàtic, òbviament mitjançant la raó, l’única que ens proporciona coneixements segurs.

La seva meta era aconseguir coneixements segurs sobre la naturalesa de la vida i va començar per dubtar de tot. No pensava que fos raonable dubtar absolutament de tot sinó que en un principi s’ha de dubtar de tot. Per a ell, resultava imprescindible lliurar-se de les idees velles abans de començar la seva investigació filosòfica. I va seguir intentant treballar precisament a partir d’aquest punt cero. Havia arribat a la conclusió que estava dubtant de tot i que únicament podia estar segur de que dubta; però si dubta, també ha de ser segur que pensa, i per tant, que és un subjecte que pensa. “Cogito ergo sum” (penso, per tant existeixo). No només capta que es un subjecte pensant, sinó que al mateix temps entén que aquest jo pensant és més real que aquell món físic que captem amb els sentits. I continua. Es pregunta si hi ha alguna cosa més que reconeixem amb la mateixa seguretat intuïtiva que l’existència del jo com a subjecte pensant; arriba a la conclusió que també té una idea clara i definida d’un “ésser perfecte”. És una idea que ha tingut sempre i per a Descartes és evident que una idea com aquella no pot procedir d’ell mateix, per què la idea d’un ésser perfecte no pot procedir d’allò imperfecte. De manera que aquesta idea d’un ésser perfecte ha de procedir del mateix ésser perfecte, és a dir, Déu. Per a Descartes és tant evident que existeix un Déu com que ell mateix és un subjecte pensant. Descartes opinava que tots tenim una idea d’ésser perfecte i que resulta inherent* a aquesta idea el que l’ésser perfecte existeixi, per què un ésser perfecte no seria perfecte si no existís; a més, nosaltres no tindríem aquesta idea d’ésser perfecte si no existís tal ésser perfecte. Nosaltres som imperfectes, per tant no pot venir de nosaltres mateixos aquesta idea; la idea de Déu és, segons Descartes, una idea innata. Resultaria impossible un ésser perfecte al qual li manqués la qualitat més important de totes: l’existència. Una forma de pensar marcadament “racional”. Opinava que hi ha una relació entre pensament i existència; com més evident resulti quelcom al pensament, tant més segura és la seva existència. Ara ha arribat a la conclusió que és una persona que pensa i que existeix, a més, un ésser perfecte.

I prossegueix. En quant a totes aquelles idees que tenim de la realitat exterior podria ser que fossin simplement imaginacions o imatges de somnis. Però també la realitat exterior té algunes qualitats que podem reconèixer amb la raó; aquestes qualitats són les relacions matemàtiques, és a dir, tot allò que es pot mesurar –longitud, amplada, profunditat, etc-. Són qualitats primàries o quantitatives; són tan clares i evidents per la raó com que jo sóc un ésser pensant. D’altra banda hi ha unes altres qualitats secundàries o qualitatives –olor, sabor, color, etc-, que estan relacionades amb els nostres sentits i no descriuen realment la realitat exterior. Quan la nostra raó reconeix alguna cosa clara i nítidament –com és el cas de les relacions matemàtiques de la realitat exterior-, llavors ha de ser així, per què un Déu perfecte no ens enganyaria mai. Ara ha arribat a la conclusió que és un ésser pensant (res cogitans), que existeix un Déu (res divina) i que a més existeix una realitat exterior (res extensa).

Però aquesta realitat exterior és essencialment distinta a la realitat del pensament. Descartes ja pot constatar que hi ha dues formes distintes de realitat, dues substàncies. Una és el pensament –o l’ànima- i l’altre és l’extensió –o la matèria-. L’ànima solsament és conscient (no ocupa lloc a l’espai, per tant tampoc pot dividir-se) i la matèria, en canvi, només té extensió (ocupa lloc a l’espai i pot dividir-se) però no és conscient. Segons Descartes les dues substàncies provenen de Déu, per què només Déu existeix independentment de tot. Totes dues substàncies són independents l’una de l’altra. No podia negar que es dona constantment una alternança d’aquest tipus entre ànima i cos. Descartes creia que mentre l’ànima es trobava al cos, estava relacionada amb aquest mitjançant un òrgan cerebral especial, anomenat “glàndula pineal”, on s’està realitzant una continua alternança entre esperit i matèria. L’anima es deixa confondre constantment pels sentits i afectes amb les necessitats del cos. Tot i això es pot independitzar d’aquests impulsos baixos i actuar lliurement en relació al cos. L’objectiu és que la raó s’encarregui del control. D’aquesta manera el pensament te la capacitat d’elevar-se per sobre de les necessitats del cos i actuar “raonablement”. Afectes i sentiments més baixos –com l’odi o el desig- estan estretament relacionats amb les funcions del cos, per tant, amb la realitat extensa.

I així la creació de Déu es va dividir en dos; Descartes és un dualista, és a dir, realitza una clara bipartició entre la realitat espiritual i la realitat extensa. Tan sols l’ésser humà té ànima; els animals pertanyen plenament a la realitat extensa i els seus moviments es realitzen mecànicament, Descartes els defineix com una mena d’autòmats complexos. [no obstant això, Descartes no excloïa la possibilitat que també els animals poguessin pensar, en aquest cas la bipartició entre pensament i extensió també seria valida per a ells]. En quant a la realitat extensa, Descartes té un concepte totalment mecanicista de la realitat. L’home és un ser dual i té al mateix temps una ànima i un cos extens. El cos humà és una peça mecànica, però l’home també té una ànima que pot actuar completament lliure en relació al cos. Els processos corporals no tenen tal llibertat, sinó que segueixen les seves pròpies lleis. El que pensem amb la raó no succeeix al cos, sinó a l’ànima. Ex: Si decideixo anar corrent a agafar el autobús, es posa en marxa l’autòmat. I si tot i això perdo l’autobús, començo a plorar (en el sentit que canvia l’estat d’ànim). La gent de l’època de descartes estava fascinada per les màquines i els mecanismes –un rellotge, per exemple-, que aparentment eren capaces de funcionar per sí mateixos. Evidentment, era una mera il·lusió ja que un rellotge està construït per un home, i és l’home qui li ha de donar corda. Aquests aparells estaven construïts amb unes quantes peces de manera molt simple, igual que el munt d’ossos, músculs, artèries... de que està compost el cos humà.

*Inherent --> Que existeix en alguna cosa com a atribut permanent. Talment lligat a ella que no se’n pot separar.

Continguts tercer examen

Pintura i escultura del segle XIX. Mosaics romans.

1.Fitxa de l’obra pictòrica.
2.Context històric del s.XIX ( Catalunya, Espanya i Europa).
3.Breu ressenya biogràfica dels autors.
4.Característiques dels estils:

- Neoclàssic.
- Romàntic.
- Realista.
- Impressionista.

Obres a estudiar:

Mosaics: El sacrifici d’Ifigènia.

Escultura

- Eros i Psique. Neoclàssic

- El pensador. Impressionisme

- Els primers freds. Realista

Pintura:

- La família de Carles IV. Neoclàssic

- El jurament dels Horacis. Neoclàssic

- La Llibertat guiant el poble. Romanticisme

- L’enterrament d’Ornans. Realista

- La vicaria. Realista

- Le déjeuner sur l’herbe. Pre-impressionisme

- Sol ixent. Impressió. Impressionisme

- Els jugadors de cartes. Post-impressionisme

Independència de Cuba

INDEPENDÈNCIA DE CUBA
S.XIX – Restes de l’imperi: Cuba, Puerto Rico, Filipines i alguns arxipèlags del pacífic.

Causes:

• Al llarg del segle XIX reben un tracte especial, són territoris de segona categoria
• No tenen dret a ser diputats i tenen lleis especials
• Model colonialàBenefici per a la metròpoli
• Principal productor de sucre --> 90% de la producció es ven a EEUU
• Estructura econòmica de plantacióàMà d’obra esclava: 1869 el 30% eren esclaus=Grans fortunes per als liberals espanyols
• Espanya no va respectar els tractats internacionals de prohibició de l’esclavitud. Administració colonial espanyola --> parasitària=buscar el màxim benefici per la metròpoli
• Filipines controlada per l’Església, poc comerç però gran valor estratègic.

Grito de Yara (1868-1875)
-Augment relació comercial amb EEUUà creix la reivindicació independentista (guerra dels 10 anys).
-Més suport a estats units
-Pacte (PAU)

Compromís per part d’Espanya:

· Mateixos drets polítics que els espanyols

· Abolició de l’esclavitud

· Respectar interessos econòmics de la illa, amb profundes reformes administratives

INCOMPLIMENT DELS ACORDS PER PART DE LES AUTORITATS ESPANYOLES

La guerra destrueix l’estructura de plantació esclavista i dona pas a una forta indústria sucrera, controlada pel capital nord americà.

A partir de 1980 estats units pressiona més i es dóna un rellançament de la lluita independentista.

Sagasta inicia reformes entre 1893 i 1895 proposa més autonomia. Ja es tard. El proteccionisme perjudica els interessos cubans.

Privilegia els productes espanyols tant a l’illa com a Espanya... (PINO CABRÓN NO HAS ACABAT DE COPIAR)

Grito de baire 1895 --> S’inicia una nova lluita dirigida pels líders criollos joves: José Martí, Máximo Gòmez.

Resposta espanyola: repressió brutal. El general espanyol Wailerr envia tropes per sufocar la insurrecció.

EEUU amenaça amb intervenir i inicia converses per comprar l’illa.

1897 --> Mor Cánovas del Castillo assassinat.
1898 --> Concessió d’autonomia, situació de guerra. Les companyies sucreres nord americanes pressionen pq estats units pregui EEUU part en la guerra, Amb l’intenció de vincular l’illa al seu mercat econòmic.

EEUU envia un encuirassat “el maire” i es destruït per una explosió.

20/4/98 EEUU presenta un ultimàtum que Espanya no accepta

Masacre militar espanyola. Lliurar-se de la guerra valia 100 rals, els pobres tornaven a ser les víctimes directes.

Batalla de Cavite a Filipines i de Santaigo de Cuba al juliol acabarà amb el poder naval espanyol. Armistici el juliol de 1898. El desembre la pau de París, espanya accepta totes les condicions: Puerto Rico i Filipines passen a ser d’EEUU.

Desastre:
Econòmic i militar però sobretot políticàprofunda crisi del sistema polític de la Restaruració

JAAAN i POOOL MERCI BEAUCOUP!!!

Moviment Obrer

Primer terç del S XIX moviment ludista ( Alcoi, 1821. Crema fàbrica Bonaplata 1835)

Primeres organitzacions obreres Associacions obreres , s’impulsen a Barcelona, Alcoy i Màlaga a partir de 1830.

1839 S’autoritzen les associacions obreres. Primera societat obrera a Catalunya. “ Associació de Teixidors de Barcelona” 1840.

Objectiu = Actuar com a societat de socors mutus ( ajuts als obrers associats en vaga, malalts, etc.) i d’organitzar la lluita sindical per millorar els salaris i la vida laboral.

Quasi sempre clandestines excepte en períodes progressistes (1840-43/1854-56)

Inici període de lluites per a millores salarials i dret d’associació.

1842.1855 Creació d’una organització d’associacions ajuda mútua. Serà dirigida a partir de 1855 per La Junta Central de Directors de la Classe Obrera. Primera vaga general

INFLUÈNCIA SOCIALISME UTÒPIC. Josep Anselm Clavé. Etienne Cabet ( Viatge a Icària) = Iniciatives obreres culturals i escoles nocturnes, societats corals

SEXENNI DEMOCRÂTIC (1868-1874)

1864 è Primera Internacional, Londres A.I.T.

Reivindicació è Emancipació social i econòmica dels obrers è propietat col·lectiva, societat igualitària.

Divergència Socialistes, Marx: conquerir el poder

Organització en partits polítics nacionals

ideològica Anarquistes,Bakunin: destruir el poder

Rebuig de tota participació política

Socialista o Marxista

1871 = Escissió de l’AIT, dividida en dues faccions:

Anarquista o Bakuninista

ESPANYA

Revolució de 1868 = llibertats d’expressió, i associació

Obrers catalans en general vinculats al Partit Republicà Democràtic Federal. Funda sindicat “Tres Classes de Vapor”

Evolució del sexenni revolucionari escepticisme de la classe obrera vers les formes d’organització política i de poder.

1868 = Giusepe Fanelli funda els primers nuclis de l’AIT a Madrid i Barcelona

Barcelona, 1870 = 1r Congrés Obrer espanyol, imposició tesis bakuninistes. Es crea la Federació Regional Espanyola de l’AIT.

1870 Publicació de la Revista Social, defensora de les idees anarquistes

1871 = Escissió moviment obrer:

Congrés de Còrdova s’adhereix als plantejaments bakuninistes ( Catalunya, València, Andalusia, Aragó) .

Madrid è formació de secció d’inspiració marxista dirigida per Paul Lafargue ( Madrid, Bilbao, Santander i Astúries).

1874 Cop d’Estat del General Pavia è il·legalització de totes les associacions obreres

RESTAURACIÓ 1875-1898

Primers anys, intransigència social, condicions de vida de la classe obrera infrahumana.

Moviment obrer clandestí i perseguit sense possibilitats de pactes è

Actuacions radicals i violentes.

1876 Branca Marxista, Filadèlfia

AIT dissolució

1883 Branca anarquista, Londres

2-5-79 Fundació clandestina a Espanya del PSOE, presidit per Pablo Iglesias

1881 Nova llei d’associacions del govern liberal. S’inscriu oficialment el partit

1888 Fundació de la UGT, sindicat vinculat al PSOE

ANARQUISME

Moviment anarquista gran difusió a Catalunya i la població camperola espanyola, sobretot Andalusia

Ideologia = Llibertat absoluta sense jerarquies de cap mena. Societat lliure = principi de la bondat de la natura. Sindicalista

Manca d’organització, punt feble. Dues postures

Acció directa

Dècada de 1890 Barcelona dominada pels Anarcocomunistes è terrorisme, forma d’avançar en la lluita per a l’emancipació dels treballadors.

Atacar els pilars de l’Estat : Església, Exèrcit, Burgesia

24-9-97 Atemptat contra Martínez Campos. Repressió indiscriminada (Procés de Montjuic) è assassinat de Cánovas del Castillo

2na INTERNACIONAL 1889

El mov. Obrer d'inspiració marxista organitza una 2na Internacional. Condició bàsica per poder formar part de l'associació = acceptar els principis marxistes i formar partits polítics ( anarquistes marxen )

Desenvolupament = apareixen tesis revisionistes (Bernstein). Són oficialment rebutjades . Divisió entre marxistes purs i reformistes.

3a Internacional o internacional comunista. Lenin demana a tots els integrants de partits socialistes que defensen el marxisme, que abandonin el partit i fundin partis comunistes (1919) PSOE = socialdemòcrata (PCOE) PCE (1921) partit comunista espanyol

Catalanisme Polític

Orígens del Catalanisme Polític à Polèmica entorn a la relació amb els moviments culturals anteriors : Renaixença.

RENAIXENÇA --> Influència del Romanticisme: exaltació del s valors medievals. Tradició i ordre enfront de la modernitat = violència i desordre. Intentarà recuperar els orígens i arrels medievalsà utilitzarà un català obsolet que no es parla al carrer.

Dues tendències contradictòries:

· Defensors del progrés = medi urbà

· Defensors de la tradició = medi rural

Carlisme <---> Federalisme à Les dues forces defensen la idea d’allò que és català, però la primera és tradicionalista i busca els arrels medievals com element bàsic d’ordre. La segona veu en el progrés el futur català.

Burgesia i part de la intel·lectualitat entraran en aquesta contradicció de viure un moment molt actiu i violent i cercar l’ordre en el passat.

Formació del primer catalanisme polític

Catalanisme Polític= Transformació del moviment catalanista en doctrines polítiques amb voluntat d’intervenir en l’administració pública.

Expressions del catalanisme:

Diari Català ( 1879)à Progrés, modernitat = federalisme ( Valentí Almirall)

Veu de Montserrat ( Vic) à Tradicionalisme, conservadorisme, catolicisme ( Torres i Bages)

Renaixença à Publicació de 1870 radical i particularista

Teòric : Valentí Almirall ( dècada dels 80) à idees d’esquerra i progrés = federalisme . Les seves teories quedaran desenvolupades en l’obra Lo Catalanisme ( 1886).

Publicarà el Diari Català (1879) – Organitzarà els dos primers congressos catalanistes ( 1880-1883) . Fundarà el Centre Català ( 1882) à organització que vol aglutinar tot el catalanisme polític des d’una òptica progressista i federal. Inspirador del Memorial de Greuges.

1887 ruptura dins del Centre Catalàà grups més conservadors crearan la Lliga de Catalunya ( A. Guimerà, Domènech i Muntaner) 1888 Missatge a la reina.

-->Declivi del Centre Català i debilitació de les forces d’esquerra dins del catalanisme polític.

1891 --> Unió Catalanista ( Narcís Verdaguer) : Coordinar l’organització des de l’òptica conservadora amb tots els nuclis catalanistes comarcals existents à 1892 Bases de Manresa ( projecte d’estatut d’autonomia).

1901 --> Lliga Regionalista