RACIONALISME --> característiques:
1. Gran confiança en la capacitat humana de conèixer la realitat (optimista).
2. Alliberació de la raó dels dictats de la fe i de totes les veritats no demostrades.
3. Consideració de la consciència subjectiva com a principi de pensament de la realitat (jo penso, per tant existeixo).
4. Afirmació de l’existència de les idees innates (que no provenen de l’experiència sensible ni de la imaginacióàinnatisme).
5. Valoració de les matemàtiques com a model de coneixement.
6. Valoració de la capacitat racional i del rebuig dels sentits com òrgans del coneixement (no és prudent fiar-te d’allò que ja t’ha enganyat).
7. Èmfasi en la idea de substància com a eix central dels sistemes filosòfics.
PRINCIPALS OBRES DE DESCARTES
-“Regles per a la direcció de l’enginy” (1628, publicat el 1701)
-“Discurs del mètode” (1637)
-“Meditacions metafísiques” (1641)
-“Principis de la filosofia” (1644)
-“Tractat de les passions” (1649)
-“Tractat del món i tractat de l’home” (1664)
APUNTS DEL JAN QUE NO SABEN BEN BÉ ON ENCHUFAR-LOS xDDD
A la segona part del Discurs del mètode (resum de regles per la direcció de l’enginy) hi parla de 4 regles:
- Regla de la evidència (veritat): Si és clara, no necessariament és distinta. Si és distinta, necessariament és clara.
- Regla de l’Anàlisi: Descompondre un problema en els seus elements simples (naturaleses simples segons Descartes) per a ser coneguts de manera evident.
- Regla de la síntesi: El camí contrari a l’anàlisi, és el fet de compondre a partir dels elements simples coneguts de manera evident.
- Regla de la revisió: S’ha de fer allò possible(amb una revisió) per estar segur de no ometre res.
-Segons descartes no és prudent refiar-se d’aquells que ja t’han traït abans, i per tant no és prudent fiar-se dels sentits.
-El coneixement s’utilitza per dur-lo a la pràctica.
-El dubte metòdic de descartes és molt diferent al dubte dels escèptics, ja que aquests últims no creuen en la capacitat de la raó humana per arribar a la veritat absoluta.
-Descartes utilitza la figura d’un geni maligne com a recurs per a poder dubtar de tot, en demostrar Déu, aquest desapareix (el geni).
LA SUBSTÀNCIA CARTESIANA
Substància --> És una cosa/realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra per existir.
- En la naturalesa es dona sempre amb els accidents.
- L’únic lloc on es pot donar sense accidents és a la ment.
CRÍTICA DE SPINOZA A DESCARTES.
Spinoza critica la idea de substància de descartes. Primerament felicita a descartes per haver arribat a la definició de substància, que diu que la substància és allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altre per existir, i després afirma que aquesta definició només és aplicable a una substància (déu) i no a tres substàncies com ha fet descartes( res extensa, res cogitans i res divina). Spinoza afirma l’existència de la substància deu/natura i que les altres substancies de descartes son meres qualitats o atributs d’aquesta.
INTUICIÓ I DEDUCCIÓ
Descartes diu que hi ha dos actes de l’enteniment: intuïció i deducció.
Intuïció: Coneixement directe i immediat de l’objecte. Acte de l’enteniment mitjançant el qual tenim un coneixement evident de l’objecte de manera immediata. Descartes diu que per intuïció es coneixen els elements simples (les naturaleses simples) de manera evident.
Deducció: Acte de l’enteniment pel qual coneixem allò que no coneixem però que deriva necessàriament d’allò que coneixem amb certesa. Es tracta d’un coneixement mediat, demostrat a partir d’evidències o de proposicions derivades d’aquestes. Si el pensament és cert, allò que es dedueix també ho és.
LES REGLES DEL MÈTODE
Precipitació --> Prendre com a evident allò que no ho és.
Prevenció --> Fet de no acceptar l’evidència.
Anàlisi: Descompondre un objecte complet en els seus elements simples a ser coneguts de manera evidentànaturalesa (coses simples). Ex: Comentari de text. Síntesi: Fet de compondre a partir dels elements simples coneguts de manera evident.
3 parelles de mètode:
Anàlisi – Síntesi
Inducció – Deducció
Heurístic – Didàctic
Matemàtic i filòsof (igual que Plató), també li interessava la biologia. Pertanyia al corrent filosòfic racionalista, paral·lel al empirisme. Va estudiar a la Flèche durant 8 anys, després a holanda i finalment a Estocolm. Per criticar s’ha d’haver empapat d’allò que critica. La seva filosofia comença amb el dubte perquè buscava un mètode més rigorós, recorre al mètode universal i metòdic.
DEMOSTRACIÓ DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU
3 proves cartesianes. La primera per la idea d’infinit; la segona per la contingència del jo; la tercera per l’argument ontològic. La segona prova complementa la primera. Aquestes dues es troben a la tercera meditació de l’obra “Meditacions per a la metafísica” (1641). La tercera prova, l’argument ontològic, es troba a la cinquena meditació (és una nova versió de l’argument ontològic de Sant Anselm).
- 1a Prova (a posteriori)à Per la idea d’infinit i perfecte. Entre les idees que trobo a la ment està l’idea innata de Déu, ésser infinit. És evident que ha d’haver tanta realitat en la causa com en l’efecte. Igualment que el no-res no pot produir cap cosa, tampoc el menys perfecte no pot produir el més perfecte. Descartes defineix Déu com una substància eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent. Com puc jo, que sóc un ésser finit, imperfecte; haver produït la idea d’un ésser infinit? És necessari concloure que Déu existeix per què només una substància infinita pot ser la causa de la idea d’un ésser infinit, de Déu. Per tant, Déu existeix.
[Tant la primera com la segona prova són proves a posteriori per què van de l’efecte a la causa, fonamentant-se en el principi de causalitat que diu que tot efecte té una causa. Però no parteixen de l’experiència (com acostuma a passar en les proves a posteriori) sinó d’un efecte racional; de la idea de Déu s’arriba a l’existència de Déu; del jo contingent s’arriba a l’ésser necessari (segona prova).]
- 2a Prova (a posteriori)à Per la contingència del Jo. Aquesta prova complementa la primera; és una manera diferent de presentar la prova anterior. No hi ha dubte que jo existeixo. Però si no dec la meva existència a Déu la dec: a) a mi mateix; b) a haver existit sempre; c) a causes menys perfectes que Déu.
Ara bé, si jo fos la causa del meu ésser m’hauria donat totes les perfeccions de les quals tinc idea. Fàcil és despertar també la possibilitat, és a dir, que jo hagi existit sempre. Una substància per conservar-se en tots els moments de la seva duració, necessita del mateix poder, de la mateixa acció que sería necessària per a produir-la. La necessitat d’una creació continua permet de destacar aquesta possibilitat. Dec la meva existència als meus pares o a alguna altra causa menys perfecte que Déu? Qualsevol causa haurà rebut la seva existència de sí mateixa o d’alguna altra. Si és causa de la seva pròpia existència, fàcil és veure que es tracta de Déu. Si ha rebut la seva existència d’alguna altra, aquesta existeix per sí o per una altra causa; finalment, s’ha d’arribar a una causa última, que és causa de la seva existència, aquesta és Déu. Déu és la causa de la meva existència, per tant, Déu existeix.
- 3a Prova (a priori)à L’argument ontològic. És la prova a priori perqué va de la causa a l’efecte. Parteix de la idea de Déu com a ésser perfecte per a demostrar l’existència de Déu, ja que l’existència és una de les perfeccions de la idea d’ésser perfecte, segons descartes. Argument: tinc la idea d’un ésser summament perfecte. La seva existència és en ell inseparable de la seva essència, com és inseparable de la idea de muntanya la idea de vall. Tant contradictori seria concebre un ésser summament perfecte sense l’existència com concebre una muntanya sense vall. Descartes afirma que és impossible concebre Déu sense la seva existència, és a dir, concebre un ésser summament perfecte sense una de les perfeccions; ja que per a ell l’existència és una perfecció.
Causa --> Idea que tinc d’ésser summament perfecte.
Efecte --> Déu existeix ja que té totes les perfeccions.
A priori --> Abans de l’experiència (causaàefecte) no empíric.
A posteriori --> Allò que ens ve donat amb l’experiència (efecteàcausa).
La substància extensa (res extensa, finita). Descartes demostra la substància extensa una vegada demostrada la substància pensant i la divina. Descartes recorre a la “veracitat divina (V)” per a demostrar les coses materials. Déu no pot enganyar-me quan penso que les coses existeixen i jo les percebo. Per tant, la figura del “geni maligne” desapareix una vegada demostrat Déu.
MECANISME CARTESIÀ
En quant a la realitat extensa, Descartes té un concepte totalment mecanicista de la realitat, considera màquina tot a excepció de l’ànima humana. L’home és un ser dual i té al mateix temps una ànima i un cos extens. El cos humà és una peça mecànica, però l’home també té una ànima que pot actuar completament lliure en relació al cos. Els processos corporals no tenen tal llibertat, sinó que segueixen les seves pròpies lleis. El que pensem amb la raó no succeeix al cos, sinó a l’ànima. Ex: Si decideixo anar corrent a agafar el autobús, es posa en marxa l’autòmat. I si tot i això perdo l’autobús, començo a plorar (en el sentit que canvia l’estat d’ànim). La gent de l’època de descartes estava fascinada per les màquines i els mecanismes –un rellotge, per exemple-, que aparentment eren capaces de funcionar per sí mateixos. Evidentment, era una mera il·lusió ja que un rellotge està construït per un home, i és l’home qui li ha de donar corda. Aquests aparells estaven construïts amb unes quantes peces de manera molt simple, igual que el munt d’ossos, músculs, artèries... de que està compost el cos humà.
En quant a totes aquelles idees que tenim de la realitat exterior podria ser que fossin simplement imaginacions o imatges de somnis. Però també la realitat exterior té algunes qualitats que podem reconèixer amb la raó; aquestes qualitats són les relacions matemàtiques, és a dir, tot allò que es pot mesurar –longitud, amplada, profunditat, etc-. Són qualitats primàries o quantitatives; són tan clares i evidents per la raó com que jo sóc un ésser pensant. D’altra banda hi ha unes altres qualitats secundàries o qualitatives –olor, sabor, color, etc-, que estan relacionades amb els nostres sentits i no descriuen realment la realitat exterior. Quan la nostra raó reconeix alguna cosa clara i nítidament –com és el cas de les relacions matemàtiques de la realitat exterior-, llavors ha de ser així, per què un Déu perfecte no ens enganyaria mai.
RELACIÓ ENTRE COS I ÀNIMA
Per a descartes, i també per als racionalistes posteriors es va plantejar un dubte de difícil solució. Aquest dubte arriba a les seves mans a l’hora de la demostració de la res extensa(cos) i la res cogitans(ment) ja que en l’home aquestes dues substàncies trobaven un punt de connexió, però on es troba la relació entre l’anima i el cós?. Descartes, capficat en el problema només va poder trobar solució atribuint la qualitat d’anima a una glàndula cerebral anomenada “glàndula Pineal”. Aquesta teoria (no demostrada empíricament) va ser refusada posteriorment amb el coneixements moderns. *Millor explicació al penúltim paràgraf del text complementari.
LA MORAL PROVISIONAL
Descartes mai no va arribar a desenvolupar la teoria moral que considerava culminació del saber, però va escriure sobre questions morals. A la tercera part del discurs del mètode proposa un programa personal de moral que el mateix qualifica de provisional (que no està acabada encara, que li falta atrapar-se encara més i modificar-la si ho considera adient). Aquest programa consta de 3 màximes que es proposa complir mentre estructura definitivament el seu sistema de pensament:
- Respecta els costums i la pràctica de la religió a la qual t’han educat, tenint com a guia les persones més assenyades.
- Actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho.
- Ordena practicar el control dels propis desitjos abans d’intentar imposar-los als altres.
En síntesi, podem dir que apunta cap a una línia de conducta basada en la moderació.
Descartes (1596-1650) complementari
Ja des de jove tenia una forta esperança per aconseguir coneixements segurs sobre la naturalesa dels homes i l’univers, però, després d’haver estudiat filosofia es va convèncer cada cop més de la seva pròpia ignorància. Com a bon racionalista, estava convençut que només la raó ens pot proporcionar coneixements segurs. Es pot dir que fou el fundador de la filosofia moderna pròpiament dita i que li va sorgir la necessitat de recollir les idees de l’època en un sistema filosòfic, és a dir, una filosofia construïda des de els fonaments i que procura trobar una espècie d’esclariment a totes les qüestions filosòfiques importants. Li interessava descobrir el que podem saber i també es va preocupar per la relació entre ànima i cos. No es va resignar a no saber res.
Cada cop més es defensava una interpretació mecànica de la naturalesa, cosa que feia tornar a plantejar-se la qüestió sobre la relació entre cos i ànima. En la filosofia cartesiana, tots els objectes físics –els cossos inclosos- van ser explicats com un procés mecànic; no obstant, l’ànima de l’home no podia formar part d’aquella maquinària corporal. Com és que quelcom espiritual podia posar en funcionament un procés mecànic? Precisament aquest problema va posar en marxa els pensaments de Descartes. Des del llibre Discurs del mètode, planteja la qüestió de quin mètode ha d’usar el filòsof quan es disposa a solucionar un problema filosòfic.
Descartes constata primerament que no podem considerar res veritat si no reconeixem clarament el que és. Potser per aconseguir-ho s’hauria de dividir un problema les parts diferencials que fos possible i així començar per idees més senzilles. Pensava que la filosofia podia anar d’allò simple a allò complex. D’aquesta manera seria possible construir nous coneixements. Casi sona a un problema aritmètic i es que Descartes va voler emprar el mètode matemàtic també en la reflexió filosòfica. Va voler provar veritats filosòfiques d’una manera semblant a com es prova un teorema matemàtic, òbviament mitjançant la raó, l’única que ens proporciona coneixements segurs.
La seva meta era aconseguir coneixements segurs sobre la naturalesa de la vida i va començar per dubtar de tot. No pensava que fos raonable dubtar absolutament de tot sinó que en un principi s’ha de dubtar de tot. Per a ell, resultava imprescindible lliurar-se de les idees velles abans de començar la seva investigació filosòfica. I va seguir intentant treballar precisament a partir d’aquest punt cero. Havia arribat a la conclusió que estava dubtant de tot i que únicament podia estar segur de que dubta; però si dubta, també ha de ser segur que pensa, i per tant, que és un subjecte que pensa. “Cogito ergo sum” (penso, per tant existeixo). No només capta que es un subjecte pensant, sinó que al mateix temps entén que aquest jo pensant és més real que aquell món físic que captem amb els sentits. I continua. Es pregunta si hi ha alguna cosa més que reconeixem amb la mateixa seguretat intuïtiva que l’existència del jo com a subjecte pensant; arriba a la conclusió que també té una idea clara i definida d’un “ésser perfecte”. És una idea que ha tingut sempre i per a Descartes és evident que una idea com aquella no pot procedir d’ell mateix, per què la idea d’un ésser perfecte no pot procedir d’allò imperfecte. De manera que aquesta idea d’un ésser perfecte ha de procedir del mateix ésser perfecte, és a dir, Déu. Per a Descartes és tant evident que existeix un Déu com que ell mateix és un subjecte pensant. Descartes opinava que tots tenim una idea d’ésser perfecte i que resulta inherent* a aquesta idea el que l’ésser perfecte existeixi, per què un ésser perfecte no seria perfecte si no existís; a més, nosaltres no tindríem aquesta idea d’ésser perfecte si no existís tal ésser perfecte. Nosaltres som imperfectes, per tant no pot venir de nosaltres mateixos aquesta idea; la idea de Déu és, segons Descartes, una idea innata. Resultaria impossible un ésser perfecte al qual li manqués la qualitat més important de totes: l’existència. Una forma de pensar marcadament “racional”. Opinava que hi ha una relació entre pensament i existència; com més evident resulti quelcom al pensament, tant més segura és la seva existència. Ara ha arribat a la conclusió que és una persona que pensa i que existeix, a més, un ésser perfecte.
I prossegueix. En quant a totes aquelles idees que tenim de la realitat exterior podria ser que fossin simplement imaginacions o imatges de somnis. Però també la realitat exterior té algunes qualitats que podem reconèixer amb la raó; aquestes qualitats són les relacions matemàtiques, és a dir, tot allò que es pot mesurar –longitud, amplada, profunditat, etc-. Són qualitats primàries o quantitatives; són tan clares i evidents per la raó com que jo sóc un ésser pensant. D’altra banda hi ha unes altres qualitats secundàries o qualitatives –olor, sabor, color, etc-, que estan relacionades amb els nostres sentits i no descriuen realment la realitat exterior. Quan la nostra raó reconeix alguna cosa clara i nítidament –com és el cas de les relacions matemàtiques de la realitat exterior-, llavors ha de ser així, per què un Déu perfecte no ens enganyaria mai. Ara ha arribat a la conclusió que és un ésser pensant (res cogitans), que existeix un Déu (res divina) i que a més existeix una realitat exterior (res extensa).
Però aquesta realitat exterior és essencialment distinta a la realitat del pensament. Descartes ja pot constatar que hi ha dues formes distintes de realitat, dues substàncies. Una és el pensament –o l’ànima- i l’altre és l’extensió –o la matèria-. L’ànima solsament és conscient (no ocupa lloc a l’espai, per tant tampoc pot dividir-se) i la matèria, en canvi, només té extensió (ocupa lloc a l’espai i pot dividir-se) però no és conscient. Segons Descartes les dues substàncies provenen de Déu, per què només Déu existeix independentment de tot. Totes dues substàncies són independents l’una de l’altra. No podia negar que es dona constantment una alternança d’aquest tipus entre ànima i cos. Descartes creia que mentre l’ànima es trobava al cos, estava relacionada amb aquest mitjançant un òrgan cerebral especial, anomenat “glàndula pineal”, on s’està realitzant una continua alternança entre esperit i matèria. L’anima es deixa confondre constantment pels sentits i afectes amb les necessitats del cos. Tot i això es pot independitzar d’aquests impulsos baixos i actuar lliurement en relació al cos. L’objectiu és que la raó s’encarregui del control. D’aquesta manera el pensament te la capacitat d’elevar-se per sobre de les necessitats del cos i actuar “raonablement”. Afectes i sentiments més baixos –com l’odi o el desig- estan estretament relacionats amb les funcions del cos, per tant, amb la realitat extensa.
I així la creació de Déu es va dividir en dos; Descartes és un dualista, és a dir, realitza una clara bipartició entre la realitat espiritual i la realitat extensa. Tan sols l’ésser humà té ànima; els animals pertanyen plenament a la realitat extensa i els seus moviments es realitzen mecànicament, Descartes els defineix com una mena d’autòmats complexos. [no obstant això, Descartes no excloïa la possibilitat que també els animals poguessin pensar, en aquest cas la bipartició entre pensament i extensió també seria valida per a ells]. En quant a la realitat extensa, Descartes té un concepte totalment mecanicista de la realitat. L’home és un ser dual i té al mateix temps una ànima i un cos extens. El cos humà és una peça mecànica, però l’home també té una ànima que pot actuar completament lliure en relació al cos. Els processos corporals no tenen tal llibertat, sinó que segueixen les seves pròpies lleis. El que pensem amb la raó no succeeix al cos, sinó a l’ànima. Ex: Si decideixo anar corrent a agafar el autobús, es posa en marxa l’autòmat. I si tot i això perdo l’autobús, començo a plorar (en el sentit que canvia l’estat d’ànim). La gent de l’època de descartes estava fascinada per les màquines i els mecanismes –un rellotge, per exemple-, que aparentment eren capaces de funcionar per sí mateixos. Evidentment, era una mera il·lusió ja que un rellotge està construït per un home, i és l’home qui li ha de donar corda. Aquests aparells estaven construïts amb unes quantes peces de manera molt simple, igual que el munt d’ossos, músculs, artèries... de que està compost el cos humà.
*Inherent --> Que existeix en alguna cosa com a atribut permanent. Talment lligat a ella que no se’n pot separar.
