Hume, Berkeley, Locke

Descartes - Teoria del coneixement

Descartes

RACIONALISME --> característiques:

1. Gran confiança en la capacitat humana de conèixer la realitat (optimista).
2. Alliberació de la raó dels dictats de la fe i de totes les veritats no demostrades.
3. Consideració de la consciència subjectiva com a principi de pensament de la realitat (jo penso, per tant existeixo).
4. Afirmació de l’existència de les idees innates (que no provenen de l’experiència sensible ni de la imaginacióàinnatisme).
5. Valoració de les matemàtiques com a model de coneixement.
6. Valoració de la capacitat racional i del rebuig dels sentits com òrgans del coneixement (no és prudent fiar-te d’allò que ja t’ha enganyat).
7. Èmfasi en la idea de substància com a eix central dels sistemes filosòfics.

PRINCIPALS OBRES DE DESCARTES
-“Regles per a la direcció de l’enginy” (1628, publicat el 1701)

-“Discurs del mètode” (1637)

-“Meditacions metafísiques” (1641)

-“Principis de la filosofia” (1644)

-“Tractat de les passions” (1649)

-“Tractat del món i tractat de l’home” (1664)

APUNTS DEL JAN QUE NO SABEN BEN BÉ ON ENCHUFAR-LOS xDDD

A la segona part del Discurs del mètode (resum de regles per la direcció de l’enginy) hi parla de 4 regles:

1. Regla de la evidència (veritat): Si és clara, no necessariament és distinta. Si és distinta, necessariament és clara.
2. Regla de l’Anàlisi: Descompondre un problema en els seus elements simples (naturaleses simples segons Descartes) per a ser coneguts de manera evident.
3. Regla de la síntesi: El camí contrari a l’anàlisi, és el fet de compondre a partir dels elements simples coneguts de manera evident.
4. Regla de la revisió: S’ha de fer allò possible(amb una revisió) per estar segur de no ometre res.

-Segons descartes no és prudent refiar-se d’aquells que ja t’han traït abans, i per tant no és prudent fiar-se dels sentits.

-El coneixement s’utilitza per dur-lo a la pràctica.

-El dubte metòdic de descartes és molt diferent al dubte dels escèptics, ja que aquests últims no creuen en la capacitat de la raó humana per arribar a la veritat absoluta.

-Descartes utilitza la figura d’un geni maligne com a recurs per a poder dubtar de tot, en demostrar Déu, aquest desapareix (el geni).

LA SUBSTÀNCIA CARTESIANA

Substància --> És una cosa/realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra per existir.

- En la naturalesa es dona sempre amb els accidents.

- L’únic lloc on es pot donar sense accidents és a la ment.

CRÍTICA DE SPINOZA A DESCARTES.
Spinoza critica la idea de substància de descartes. Primerament felicita a descartes per haver arribat a la definició de substància, que diu que la substància és allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altre per existir, i després afirma que aquesta definició només és aplicable a una substància (déu) i no a tres substàncies com ha fet descartes( res extensa, res cogitans i res divina). Spinoza afirma l’existència de la substància deu/natura i que les altres substancies de descartes son meres qualitats o atributs d’aquesta.

INTUICIÓ I DEDUCCIÓ

Descartes diu que hi ha dos actes de l’enteniment: intuïció i deducció.

Intuïció: Coneixement directe i immediat de l’objecte. Acte de l’enteniment mitjançant el qual tenim un coneixement evident de l’objecte de manera immediata. Descartes diu que per intuïció es coneixen els elements simples (les naturaleses simples) de manera evident.

Deducció: Acte de l’enteniment pel qual coneixem allò que no coneixem però que deriva necessàriament d’allò que coneixem amb certesa. Es tracta d’un coneixement mediat, demostrat a partir d’evidències o de proposicions derivades d’aquestes. Si el pensament és cert, allò que es dedueix també ho és.

LES REGLES DEL MÈTODE

Precipitació --> Prendre com a evident allò que no ho és.

Prevenció --> Fet de no acceptar l’evidència.

Anàlisi: Descompondre un objecte complet en els seus elements simples a ser coneguts de manera evidentànaturalesa (coses simples). Ex: Comentari de text.

Síntesi: Fet de compondre a partir dels elements simples coneguts de manera evident.

3 parelles de mètode:

Anàlisi – Síntesi

Inducció – Deducció

Heurístic – Didàctic

Matemàtic i filòsof (igual que Plató), també li interessava la biologia. Pertanyia al corrent filosòfic racionalista, paral·lel al empirisme. Va estudiar a la Flèche durant 8 anys, després a holanda i finalment a Estocolm. Per criticar s’ha d’haver empapat d’allò que critica. La seva filosofia comença amb el dubte perquè buscava un mètode més rigorós, recorre al mètode universal i metòdic.

DEMOSTRACIÓ DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU
3 proves cartesianes. La primera per la idea d’infinit; la segona per la contingència del jo; la tercera per l’argument ontològic. La segona prova complementa la primera. Aquestes dues es troben a la tercera meditació de l’obra “Meditacions per a la metafísica” (1641). La tercera prova, l’argument ontològic, es troba a la cinquena meditació (és una nova versió de l’argument ontològic de Sant Anselm).

- 1a Prova (a posteriori)à Per la idea d’infinit i perfecte. Entre les idees que trobo a la ment està l’idea innata de Déu, ésser infinit. És evident que ha d’haver tanta realitat en la causa com en l’efecte. Igualment que el no-res no pot produir cap cosa, tampoc el menys perfecte no pot produir el més perfecte. Descartes defineix Déu com una substància eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent. Com puc jo, que sóc un ésser finit, imperfecte; haver produït la idea d’un ésser infinit? És necessari concloure que Déu existeix per què només una substància infinita pot ser la causa de la idea d’un ésser infinit, de Déu. Per tant, Déu existeix.

[Tant la primera com la segona prova són proves a posteriori per què van de l’efecte a la causa, fonamentant-se en el principi de causalitat que diu que tot efecte té una causa. Però no parteixen de l’experiència (com acostuma a passar en les proves a posteriori) sinó d’un efecte racional; de la idea de Déu s’arriba a l’existència de Déu; del jo contingent s’arriba a l’ésser necessari (segona prova).]

- 2a Prova (a posteriori)à Per la contingència del Jo. Aquesta prova complementa la primera; és una manera diferent de presentar la prova anterior. No hi ha dubte que jo existeixo. Però si no dec la meva existència a Déu la dec: a) a mi mateix; b) a haver existit sempre; c) a causes menys perfectes que Déu.

Ara bé, si jo fos la causa del meu ésser m’hauria donat totes les perfeccions de les quals tinc idea. Fàcil és despertar també la possibilitat, és a dir, que jo hagi existit sempre. Una substància per conservar-se en tots els moments de la seva duració, necessita del mateix poder, de la mateixa acció que sería necessària per a produir-la. La necessitat d’una creació continua permet de destacar aquesta possibilitat. Dec la meva existència als meus pares o a alguna altra causa menys perfecte que Déu? Qualsevol causa haurà rebut la seva existència de sí mateixa o d’alguna altra. Si és causa de la seva pròpia existència, fàcil és veure que es tracta de Déu. Si ha rebut la seva existència d’alguna altra, aquesta existeix per sí o per una altra causa; finalment, s’ha d’arribar a una causa última, que és causa de la seva existència, aquesta és Déu. Déu és la causa de la meva existència, per tant, Déu existeix.

- 3a Prova (a priori)à L’argument ontològic. És la prova a priori perqué va de la causa a l’efecte. Parteix de la idea de Déu com a ésser perfecte per a demostrar l’existència de Déu, ja que l’existència és una de les perfeccions de la idea d’ésser perfecte, segons descartes. Argument: tinc la idea d’un ésser summament perfecte. La seva existència és en ell inseparable de la seva essència, com és inseparable de la idea de muntanya la idea de vall. Tant contradictori seria concebre un ésser summament perfecte sense l’existència com concebre una muntanya sense vall. Descartes afirma que és impossible concebre Déu sense la seva existència, és a dir, concebre un ésser summament perfecte sense una de les perfeccions; ja que per a ell l’existència és una perfecció.

Causa --> Idea que tinc d’ésser summament perfecte.

Efecte --> Déu existeix ja que té totes les perfeccions.

A priori --> Abans de l’experiència (causaàefecte) no empíric.

A posteriori --> Allò que ens ve donat amb l’experiència (efecteàcausa).

La substància extensa (res extensa, finita). Descartes demostra la substància extensa una vegada demostrada la substància pensant i la divina. Descartes recorre a la “veracitat divina (V)” per a demostrar les coses materials. Déu no pot enganyar-me quan penso que les coses existeixen i jo les percebo. Per tant, la figura del “geni maligne” desapareix una vegada demostrat Déu.

MECANISME CARTESIÀ
En quant a la realitat extensa, Descartes té un concepte totalment mecanicista de la realitat, considera màquina tot a excepció de l’ànima humana. L’home és un ser dual i té al mateix temps una ànima i un cos extens. El cos humà és una peça mecànica, però l’home també té una ànima que pot actuar completament lliure en relació al cos. Els processos corporals no tenen tal llibertat, sinó que segueixen les seves pròpies lleis. El que pensem amb la raó no succeeix al cos, sinó a l’ànima. Ex: Si decideixo anar corrent a agafar el autobús, es posa en marxa l’autòmat. I si tot i això perdo l’autobús, començo a plorar (en el sentit que canvia l’estat d’ànim). La gent de l’època de descartes estava fascinada per les màquines i els mecanismes –un rellotge, per exemple-, que aparentment eren capaces de funcionar per sí mateixos. Evidentment, era una mera il·lusió ja que un rellotge està construït per un home, i és l’home qui li ha de donar corda. Aquests aparells estaven construïts amb unes quantes peces de manera molt simple, igual que el munt d’ossos, músculs, artèries... de que està compost el cos humà.

En quant a totes aquelles idees que tenim de la realitat exterior podria ser que fossin simplement imaginacions o imatges de somnis. Però també la realitat exterior té algunes qualitats que podem reconèixer amb la raó; aquestes qualitats són les relacions matemàtiques, és a dir, tot allò que es pot mesurar –longitud, amplada, profunditat, etc-. Són qualitats primàries o quantitatives; són tan clares i evidents per la raó com que jo sóc un ésser pensant. D’altra banda hi ha unes altres qualitats secundàries o qualitatives –olor, sabor, color, etc-, que estan relacionades amb els nostres sentits i no descriuen realment la realitat exterior. Quan la nostra raó reconeix alguna cosa clara i nítidament –com és el cas de les relacions matemàtiques de la realitat exterior-, llavors ha de ser així, per què un Déu perfecte no ens enganyaria mai.

RELACIÓ ENTRE COS I ÀNIMA
Per a descartes, i també per als racionalistes posteriors es va plantejar un dubte de difícil solució. Aquest dubte arriba a les seves mans a l’hora de la demostració de la res extensa(cos) i la res cogitans(ment) ja que en l’home aquestes dues substàncies trobaven un punt de connexió, però on es troba la relació entre l’anima i el cós?. Descartes, capficat en el problema només va poder trobar solució atribuint la qualitat d’anima a una glàndula cerebral anomenada “glàndula Pineal”. Aquesta teoria (no demostrada empíricament) va ser refusada posteriorment amb el coneixements moderns. *Millor explicació al penúltim paràgraf del text complementari.

LA MORAL PROVISIONAL
Descartes mai no va arribar a desenvolupar la teoria moral que considerava culminació del saber, però va escriure sobre questions morals. A la tercera part del discurs del mètode proposa un programa personal de moral que el mateix qualifica de provisional (que no està acabada encara, que li falta atrapar-se encara més i modificar-la si ho considera adient). Aquest programa consta de 3 màximes que es proposa complir mentre estructura definitivament el seu sistema de pensament:

1. Respecta els costums i la pràctica de la religió a la qual t’han educat, tenint com a guia les persones més assenyades.
2. Actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho.
3. Ordena practicar el control dels propis desitjos abans d’intentar imposar-los als altres.

En síntesi, podem dir que apunta cap a una línia de conducta basada en la moderació.

Descartes (1596-1650) complementari
Ja des de jove tenia una forta esperança per aconseguir coneixements segurs sobre la naturalesa dels homes i l’univers, però, després d’haver estudiat filosofia es va convèncer cada cop més de la seva pròpia ignorància. Com a bon racionalista, estava convençut que només la raó ens pot proporcionar coneixements segurs. Es pot dir que fou el fundador de la filosofia moderna pròpiament dita i que li va sorgir la necessitat de recollir les idees de l’època en un sistema filosòfic, és a dir, una filosofia construïda des de els fonaments i que procura trobar una espècie d’esclariment a totes les qüestions filosòfiques importants. Li interessava descobrir el que podem saber i també es va preocupar per la relació entre ànima i cos. No es va resignar a no saber res.

Cada cop més es defensava una interpretació mecànica de la naturalesa, cosa que feia tornar a plantejar-se la qüestió sobre la relació entre cos i ànima. En la filosofia cartesiana, tots els objectes físics –els cossos inclosos- van ser explicats com un procés mecànic; no obstant, l’ànima de l’home no podia formar part d’aquella maquinària corporal. Com és que quelcom espiritual podia posar en funcionament un procés mecànic? Precisament aquest problema va posar en marxa els pensaments de Descartes. Des del llibre Discurs del mètode, planteja la qüestió de quin mètode ha d’usar el filòsof quan es disposa a solucionar un problema filosòfic.

Descartes constata primerament que no podem considerar res veritat si no reconeixem clarament el que és. Potser per aconseguir-ho s’hauria de dividir un problema les parts diferencials que fos possible i així començar per idees més senzilles. Pensava que la filosofia podia anar d’allò simple a allò complex. D’aquesta manera seria possible construir nous coneixements. Casi sona a un problema aritmètic i es que Descartes va voler emprar el mètode matemàtic també en la reflexió filosòfica. Va voler provar veritats filosòfiques d’una manera semblant a com es prova un teorema matemàtic, òbviament mitjançant la raó, l’única que ens proporciona coneixements segurs.

La seva meta era aconseguir coneixements segurs sobre la naturalesa de la vida i va començar per dubtar de tot. No pensava que fos raonable dubtar absolutament de tot sinó que en un principi s’ha de dubtar de tot. Per a ell, resultava imprescindible lliurar-se de les idees velles abans de començar la seva investigació filosòfica. I va seguir intentant treballar precisament a partir d’aquest punt cero. Havia arribat a la conclusió que estava dubtant de tot i que únicament podia estar segur de que dubta; però si dubta, també ha de ser segur que pensa, i per tant, que és un subjecte que pensa. “Cogito ergo sum” (penso, per tant existeixo). No només capta que es un subjecte pensant, sinó que al mateix temps entén que aquest jo pensant és més real que aquell món físic que captem amb els sentits. I continua. Es pregunta si hi ha alguna cosa més que reconeixem amb la mateixa seguretat intuïtiva que l’existència del jo com a subjecte pensant; arriba a la conclusió que també té una idea clara i definida d’un “ésser perfecte”. És una idea que ha tingut sempre i per a Descartes és evident que una idea com aquella no pot procedir d’ell mateix, per què la idea d’un ésser perfecte no pot procedir d’allò imperfecte. De manera que aquesta idea d’un ésser perfecte ha de procedir del mateix ésser perfecte, és a dir, Déu. Per a Descartes és tant evident que existeix un Déu com que ell mateix és un subjecte pensant. Descartes opinava que tots tenim una idea d’ésser perfecte i que resulta inherent* a aquesta idea el que l’ésser perfecte existeixi, per què un ésser perfecte no seria perfecte si no existís; a més, nosaltres no tindríem aquesta idea d’ésser perfecte si no existís tal ésser perfecte. Nosaltres som imperfectes, per tant no pot venir de nosaltres mateixos aquesta idea; la idea de Déu és, segons Descartes, una idea innata. Resultaria impossible un ésser perfecte al qual li manqués la qualitat més important de totes: l’existència. Una forma de pensar marcadament “racional”. Opinava que hi ha una relació entre pensament i existència; com més evident resulti quelcom al pensament, tant més segura és la seva existència. Ara ha arribat a la conclusió que és una persona que pensa i que existeix, a més, un ésser perfecte.

I prossegueix. En quant a totes aquelles idees que tenim de la realitat exterior podria ser que fossin simplement imaginacions o imatges de somnis. Però també la realitat exterior té algunes qualitats que podem reconèixer amb la raó; aquestes qualitats són les relacions matemàtiques, és a dir, tot allò que es pot mesurar –longitud, amplada, profunditat, etc-. Són qualitats primàries o quantitatives; són tan clares i evidents per la raó com que jo sóc un ésser pensant. D’altra banda hi ha unes altres qualitats secundàries o qualitatives –olor, sabor, color, etc-, que estan relacionades amb els nostres sentits i no descriuen realment la realitat exterior. Quan la nostra raó reconeix alguna cosa clara i nítidament –com és el cas de les relacions matemàtiques de la realitat exterior-, llavors ha de ser així, per què un Déu perfecte no ens enganyaria mai. Ara ha arribat a la conclusió que és un ésser pensant (res cogitans), que existeix un Déu (res divina) i que a més existeix una realitat exterior (res extensa).

Però aquesta realitat exterior és essencialment distinta a la realitat del pensament. Descartes ja pot constatar que hi ha dues formes distintes de realitat, dues substàncies. Una és el pensament –o l’ànima- i l’altre és l’extensió –o la matèria-. L’ànima solsament és conscient (no ocupa lloc a l’espai, per tant tampoc pot dividir-se) i la matèria, en canvi, només té extensió (ocupa lloc a l’espai i pot dividir-se) però no és conscient. Segons Descartes les dues substàncies provenen de Déu, per què només Déu existeix independentment de tot. Totes dues substàncies són independents l’una de l’altra. No podia negar que es dona constantment una alternança d’aquest tipus entre ànima i cos. Descartes creia que mentre l’ànima es trobava al cos, estava relacionada amb aquest mitjançant un òrgan cerebral especial, anomenat “glàndula pineal”, on s’està realitzant una continua alternança entre esperit i matèria. L’anima es deixa confondre constantment pels sentits i afectes amb les necessitats del cos. Tot i això es pot independitzar d’aquests impulsos baixos i actuar lliurement en relació al cos. L’objectiu és que la raó s’encarregui del control. D’aquesta manera el pensament te la capacitat d’elevar-se per sobre de les necessitats del cos i actuar “raonablement”. Afectes i sentiments més baixos –com l’odi o el desig- estan estretament relacionats amb les funcions del cos, per tant, amb la realitat extensa.

I així la creació de Déu es va dividir en dos; Descartes és un dualista, és a dir, realitza una clara bipartició entre la realitat espiritual i la realitat extensa. Tan sols l’ésser humà té ànima; els animals pertanyen plenament a la realitat extensa i els seus moviments es realitzen mecànicament, Descartes els defineix com una mena d’autòmats complexos. [no obstant això, Descartes no excloïa la possibilitat que també els animals poguessin pensar, en aquest cas la bipartició entre pensament i extensió també seria valida per a ells]. En quant a la realitat extensa, Descartes té un concepte totalment mecanicista de la realitat. L’home és un ser dual i té al mateix temps una ànima i un cos extens. El cos humà és una peça mecànica, però l’home també té una ànima que pot actuar completament lliure en relació al cos. Els processos corporals no tenen tal llibertat, sinó que segueixen les seves pròpies lleis. El que pensem amb la raó no succeeix al cos, sinó a l’ànima. Ex: Si decideixo anar corrent a agafar el autobús, es posa en marxa l’autòmat. I si tot i això perdo l’autobús, començo a plorar (en el sentit que canvia l’estat d’ànim). La gent de l’època de descartes estava fascinada per les màquines i els mecanismes –un rellotge, per exemple-, que aparentment eren capaces de funcionar per sí mateixos. Evidentment, era una mera il·lusió ja que un rellotge està construït per un home, i és l’home qui li ha de donar corda. Aquests aparells estaven construïts amb unes quantes peces de manera molt simple, igual que el munt d’ossos, músculs, artèries... de que està compost el cos humà.

*Inherent --> Que existeix en alguna cosa com a atribut permanent. Talment lligat a ella que no se’n pot separar.

Esquema de filosofia

HEL·LENISME
- Escola Epicuria --> Epicur. Amistat --> norma important. Segueix la física atomista. Proposen la felicitat dels homes. Per arribar s'han de vèncer les pors.
- Escola estoïcista --> "Abstente y aguanta". Sèneca (gran escriptor, filòsof) gran Estoic. Zenó va fundar l'escola. Epiclet i Marc Aureli estoics també. "El destí condueix els que es deixen, els qui no es deixen emportar, els arrossega"
- Escola escèptica --> no creuen en la veritat absoluta. Tot depèn de cadascú.

EDAT MITJANA (VI-XIV)
- Idea: fe i raó.
- Estudis: trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i cuadrivium (geometria, aritmètica, astronomia i música).
- Escolàstica (IX-XIV) filosofia de l'època medieval.
- S. XIII
* es creen universitats (París, Cambridge, Salamanca).
* es coneix millor a Aristòtil a través de la traducció (escola de traductors de Toledo).
* A París discutien els Aristotèlics: tomistes i averroistes.
* Neixen 2 ordres religoses: Dominics --> St. Tomàs; Franciscans --> Fra Bonaventura Gran.
- Decadència escolàstica --> El Renaixement vol imposar-se (XV).

MODERNA (XV-XVI) RENAIXEMENT
- Humanisme, es torna a les fonts clàssiques.
- Reforma --> protestantisme (jesuites --> fundat per St. Ignasi de Loiola).
- Contrareforma.
- Revolució Copernicana; la Terra no és el centre. (Heliocentrisme).
- L' Antropocentrisme substitueix el Teocentrisme.
- Capital del Renaixement: Florència.
- Teoria Política --> Maquiavel. "El fi justifica els mitjans"
* Gran historicista.
* Coneixia molt bé l'home
* La moral privada, la moral del governant.

FILOSOFIA MODERNA XVII-XVIII (propiament dita)
- 1620 --> "Novum Organum"; BACON.
- 1637 --> "Discurs del mètode"; DESCARTES.
- 1649 --> "Meditacions metafísiques"; DESCARTES.
- 1831 --> Mort de Hegel.

RACIONALISME
* Descartes
* Spinoza
*Leibniz --> Wolff (deixeble).
EMPIRISME
* Locke
* Berkeley
* Hume
IDEALISME ALEMANY
* de Kant a Hegel. XVII Il·lustració "Sapere aude".

- Són moviments paral·lels però es coneixen molt bé.

Plató (dossier)

Pàg. 45 dossier.

4.2 Ànima --> per a Plató i Aristòtil --> principi de raó i principi de vida. (Plató: raó; Aristòtil: vida). Però, Plató també parla de vida i Aristòtil també parla de raó. Aristòtil parla de tres classes d'ànima perquè hi ha tres classes de vida: vegetativa, sensitiva i racional.

4.3 En Plató --> ànima i cos --> accidental (incòmode). En Aristòtil la unió àima i cos és substancial, es fusionen constituint la unitat humana.

El mite dels metalls*
Plató diu que hi ha tres classes socials: 1) dirigents (governants), 2) guardians (policia, exèrcit) *, 3) productors.
* Estudiaven música i gimnàstica, els millors d'aquests proseguiran la seva educació amb geometria i dialèctica. Els preferibles per portar la polis són els filòsofs (dialèctics).
- Plató volia convertir a un tirà en filosof.
- El mite dels metalls (uns amb naturalesa d'or, altres de plata i altres de ferro o bronze)*
- Les idees son perfectes --> les relacions d'aquestes són imperfectes (les còpies).
- El cos i l'ànima no es fussionen.
- En Plató --> idea del bé = idea de bellesa. (Només uns quants poden arribar). S'arriba amb l'impuls de l'amor.
Amor platònic --> amistat profunda. L'amor arriba a la idea del bé per portar-lo a terme dia a dia. Aquell que sap ho ha de demostrar.

Aristòtil i Plató

Aristòtil
- 1 món físic.
- empirista --> sense l'experiència no hi ha idea.
- de les coses a les idees --> a través de l'abstracció (teoria del coneixement d'Aristòtil).
- tot coneixement comença amb l'experiència.
"No hay nada que llegue a la razón sin pasar por los sentidos". Experiència que no tenim, impossible idea.
- No pot entendre la participació.

Plató
- 2 monts --> sensible i intel·ligible.
- La realitat són les idees (allò primer són les idees, després les coses). Realisme exagerat.
- En relació al coneixement --> conjectura, freença, coneixement discursiu, coneixement intuitiu. Allò primer són les coses, després les idees.
- Metafísica --> les idees són la realitat. Idealista.
- L'experiència serveix per recordar el coneixement que ja posseia.
- Filosofia idealista.
- La realitat (coses) són les idees.
- Ilfuències: Sòcrates, Parmènides, Heràclit, Hi ha idees innates.

- La dialèctica ascendent (línia progressiva conjentura --> coneixement intuitiu). No saber --> saber.
- Dialèctica descendent --> camí invers l'ascendent. (De les idees a les coses).
- Idea del bé (correspon al déu platònic): fonament no fonamentat del tot.
- Ètica socràtico-platònica --> intel·lectualisme ètic.
- Sòcrates i Plató fonamenten la conducta en el seu saber.
- Concepte participació: per afirmar el món sensible de les coses. Les coses participen de l'ésser de les idees.
* Essència, forma, idea --> representació de l'essència, la forma; universal.

El símil de la línia

Graus de coneixement de la realitat

no saber ---------------------> saber

el curs educatiu és progressiu

els educadors han de ser bons des del començament. E-ducere --> guiar des de les possibilitats de cadascú.

Som contingents (imperfects) --> perfecció.

Teoria de les idees (suprema ciència, idea del bé) --> dialèctica de Plató.

L'educació ha de ser llarga, profunda i sobretot al principi els han de guiar.

Plató

Dialèctica platònica --> teoria de les idees
concepte fonamental --> idea del bé. --> fonament filosofia platònica.
parla de l'educació com Sòcrates
el “ésser” (u, etern, continu, immòbil) de Parmènides són les idees platòniques.
Un Demiürg (idea del bé) ha ordenat el món a partir de la matèria primitiva caòtica. (influït per Anaxàgores --> Nôus)
Només és responsable del primer moviment, els altres seran possibles per les forces mecàniques --> Atomistes (Demòcrit).
Parla d'una educació definida per aquells que han de governar.
-----------------------------------> curs progressiu cap al saber
dialèctica = filosofia
Plató diu que les coses (l'harmonia oculta és superior a la manifesta -Heràclit-)són còpies de les idees.
Plató de jove volia dedicar-se a la política. Obres --> Diàlegs i la Carta VII
Quan ell era jove encara el seu mestre, Sòcrates, mor i decideix ser un filòsof “polític”.
En la primera època Plató és molt socràtic.
Pensament (correcte) --> conducta (desitjada) Hàbit --> costum
Diàlegs de Plató:
*República --> de la justícia. (El símil de la línia: final del llibre VI; El mite de la Caverna: començament llibre VII)
*Fedre --> de la bellesa; Fedó --> de l'ànima; El banquet --> el amor.
Metafísica = conèixer la realitat.

Sòcrates i els Sofistes

Mètode de la Pregunta (Sòcrates).
1) Ironia o refutació del fas saber --> "docta ignorància" saber que no se sap. "Només sé que no sé res".
"Jo no responc per`que no posseeixo saber".
"És possible que ni jo ni ell sapiguem cosa que valgui la pena, però jo sé que no sé".

2) Maièutica (ajuda a que l'altre pugui arribar a descobrir les idees que ja posseeix però les ha de despertar --> Idees innates). Descobrir les idees que cadascú té.

La teoria de l'intel·lectualisme ètic és molt important tant en Sòcrates com en Plató.

El saber condueix a la virtut, la virtut a la felicitat. (La virtut és la coherència entre el saber i el actuar).

- Crític i coherent.
- Se li acusà d'inpietat (no creure en el déus nacionals) i corrompre la joventut. El van executar.
- És partidari de complir les lleis.
- Es deixa guiar pel seu "geni".
- Es proposa demostrar l'artifici dels Sofistes.
- Practica el diàleg de les preguntes i dicursos breus mentre que els Sofistes són de discursos llargs i oratòria.
- Inducció i definició dels conceptes.
- Aristòtil coneix a Sòcrates indirectament, per Plató.
- Definir és dir allò que cada cosa és.

*La ignorància Socràtica --> fa possible la investigació racional, indicant al mateix temps els seus límits "el saber que no se sap" implica una sabiesa. Sòcrates diu que el reconeixement de la pròpia ignorància possibilita el descobriment de la veritat.
El mètode Socràtic pregunta sempre i no respón mai. És un mètode dialèctic que intenta despertar el saber innat (ironia i maièutica).
Sòcrates es fa seu el lema dèlfic "coneix-te a tu mateix", que és una invitació als humans perquè s'ocupin del seu perfeccionament moral sobre la base d'una anàlisi crítica dels seus coneixements. Sòcrates diu que s'ha d'indicar la fonamentació racional dels valors morals i la fixació d'aquests en definicions que serveixin de guíes de la conducta humana. Allò que més importa és el obrar moralment. L'ètica Socràtica és eudemonista; la felicitat és el summe bé, l'objectiu últim de la conducta de l'home. Ara bé, la felicitat s'aconsegueix per l'exercici de la virtut, i la virtut depèn del coneixement que es posseeix. La virtut es pot ensenyar, l'ensenyament de la virtut consisteix en guiar l'home en l'adquisició de genuines conviccions. El coneixement vertader ha de ser rector de la conducta de l'ésser humà. Sòcrates creu en un coneixement objectiu i universal contra el relativisme dels Sofistes.

ELS SOFISTES
- Escèptic --> examinar atentament.
* Protàgores va tenir molta influència a Atenes. La seva concepció de la realitat és relativista. Considera que no existeix un criteri de veritat per a tots. Circumstàncies diferents ofereixen perspectives diferents. La veritat d'una proposició depèn de les circumstàncies en que és formulada. No existeix la veritat objectiva, absoluta i per a tots. "L'home és la mesura de totes les coses". No existeix l'ésser en si, sinó els fenòmens, les aparences. En relació a la teoria del coneixement, Protàgores és escèptic. La raó no té capacitat de conèixer la veritat, l'ésser. "L'examinar atentament" no condueix a un saber ferm sinó a la suspensió del judici. Protàgores ajuda a cercar el discrus millor encara que no sigui el verdader. La conducta ha d'adequar-se a les circumstàncies.

Introducció a Sòcrates i als Sofistes

- Segle V a.C --> Segle molt brillant --> Il·lustració Atenesa. (Segle de Pèricles).
Es va veure que Sòcrates era adversari dels Sofistes.

Sofistes
- Coneixen totes aquelles coses que es poden saber en aquella època. Són educadors, eduquen per poder defensar-se a les assamblees i en els tribunals.
Protàgores i Gòrgies són sofistes, Sòcrates va donar aquest nom a dos dels seus diàlegs. Menó és deixeble de Gòrgies.
Són escèptics*, utilitzen la teoria del coneixement. Hi ha dos tipus d'escèptics: radical (Gòrgies) i moderat (Protàgores), el qual creu que la veritat és relativa, depen de cadascú. Segons quines coses, unes són bones per alguns i unes altres dolentes.
*escèptic: no es pot arribar a la veritat objectiva, absoluta i per a tots.
Els Sofistes són els primers que profesionalitzen el rol d'ensenyar, són molt erudits (saben ensenyar)

El tema dels Sofiestes és --> physis (llei natural)-nomos (llei humana).
Tres posicions:
1- Protàgores --> defensa el nomos sense negar la physis. Ell diu que els homes han d'arribar a un pacte, sense la physis (la naturalesa humana) no tindriem la capacitat de raonar i arribar al nomos.
2- Tracímac --> defensa la physis. Diu que els homes som diferents quan neixem, la naturalesa fa a uns forts i als altres febles. Els forts manen sobre els febles.
3- Antifont --> defensa la physis. Diu que per naturalesa som iguals però les lleis humanes ens fan diferents (Humanista).

Sòcrates
- Diu que cadascú ha d'arribar a coneixe's a si mateix i ser moral.
- Sòcrates és igual que Plató en el període de jove.
- Discuteix amb els Sofistes
- La seva filosofia era oral. Anava per Atenes parlant amb la gent. Segons Plató, Sòcrates vol moralitzar a Atenes (concienciar de les normes, fonamentar la conducta en el saber que cadascú poseeix per comportars-e com a tal i viure en societat). Creu en la veritat.
- Diàlegs de Plató: discuteix amb els Sofistes, diu que són prostituts perque cobren. Els Sofistes diuen que ell no cobra perquè no sap.
- Mètode Socràtic --> segons Plató és el creador de la inducció (de les coses a les idees, d'allò concret a allò universal).

Escola d'Elea: Xenòfanes, Parmènides, Zenó

Parmènides, deixeble de Xenòfanes, és monista; la seva filosofia és el monisme de l'ésser. Crea l'ontologia, l'estudi de l'ésser u, etern, immòbil. Escriu un poema en hexàmetres sobre la naturalesa, dividit en tres parts: proenni (introducció), vía de la veritat i vía de l'opinió. La vía de la veritat és un discurs sobre l'ésser. Mitjançant la raó, i sense l'ajut dels sentits, dedueix el coneixement sobre l'ésser. La filosofia de Parmènides és un panlogisme*.
Com racionalista nega el món de l'aparença, considerant que allò racional és real, i allò real és racional. En Parmènides es confonen lògica i metafísica. Proposicions fonamentals:
1- L'ésser és
2- El no-ésser no és
3- És igual pensar i ésser
La vía del no-ésser és impracticable; Parmènides es refereix a ella a la vía de la veritat, de lésser. La vía de l'opinió és la que segueixen els ignorants bicèfals, els qui no saben distingir l'ésser del no-ésser, utilitzant un llenguatge equívoc i confús. Parmènides profunditzà en l'identitat ésser i pensament; quan es pensa, es pensa quelcom, l'ésser. Parmènides fa una ruptura entre el món de la raó i el món dels sentits.
Les filosofies d'Heràclit i Parmènides s'han vist sempre en relació antagònica; però modernament es veuen més pròximes.
Parmènides critica la física jònica, el dualisme pitagòric i l'esdevenir d'Heràclit. Parmènides fonamenta la seva filosofia, el seu panlogisme en els principis lògics d'identitat i no contradicció.

*Panlogisme: pensar i ésser és el mateix.

Veritat subjacent (oculta) --> diversitat i el canvi (ho intueix com a unitat, -unitat del riu- l'esdevenir), Parmènides.
Lògica metafísica --> Creador de l'ontologia (estudi de l'ésser).
L'ésser és --> u (ésser o no-ésser), continu, etern, immòbil.
- El racionalista menysprea les coses pures.
- Ell només conrea el món de la raó.
- Zenó inventà les dificultats lògiques insuperables (apories) antimònimes.

Pluralistes:
- Empèdocles: 4 elements (Terra, Aigua, Aire, Foc) + amor + odi (dues forces mítiques).
- Anaxàgones: nombre invinit de llavors (homeomeries segons Aristòtil). "Tot està en tot". Nombre infinit de llavors + Noûs (intel·ligència, esperit...).
Automistes:
- Leucip i Demòcrit: nombre infinit d'àtoms (allò primer) que es mouen en el buit amb moviment etern.

Heràclit d'Efes

Heràclit i Parmènides intueixen la realitat com a unitat; són monistes*. (Els primers monistes són els milecis).
*Monista: intuició del món de la naturalesa tota com a una sola unitat.
L'esdevenir contitueix la vida de les coses. Tot flueix, tot passa. No és possible ingressar dues vegades en el mateix riu; la unitat del riu depèn del fluix incesant de les aigües.
Heràclit és un filòsof dialèctic; considera l'oposició dels contraris com el motor de l'esdevenir. El canvi és possible per la lluita dels contraris. La contradicció o negació és necessaria per al progrés, per a la comprensió de la realitat una i diversa.
L'harmonia subjacent en la multiplicitat i el canvi és possible gràcies al lógos (raó, paraula), el fonament del tot. L'esdevenir s'origina per l'oposició dels contraris i es regeix per la llei, la norma, el lógos.
El lógos és comú, universal; però també és particular, la raó d'això i d'allò; la mateixa raó uneix i diversifica. El lógos és la llei eterna. La raó de l'ésser humà, el lógos particular pot conèixer el lógos universal. Escoltant el lógos es pot conèixer la unitat, l'harmonia oculta.
Però aquest escoltar és difícil; només uns pocs fan aquest esforç.
- Saber
- Esdevenir
- L'oposició dels contraris (oposats), la lluita
- Logos: 1) Universal; 2) Particular --> A partir del lógos particular, podem arribar a l'universal.

Contradicció: la negació en Heràclit és tan real com l'afirmació.
Per a que sigui un principi lògic s'ha de negar.

Heràclit relaciona lógos i foc (el sustrat material, el constitutiu real de les coses), no és un arkhé semblant als dels Milècis. Per a Heràclit el foc és un símbol (una metàfora) que oculta un coneixement abstracte, el lógos. El foc és allò inestable permanent; estable com a principi i dinàmic com a procés. L'ànima és de naturalesa ignia (de foc); com més seca, més sàvia i perfecta és. La conducta dels éssers humans com els canvis del món, ha de regir-se pel lógos. La recerca de sí mateix és fonamental.
"M'he investigat a mi mateix" (autodidacte).
El lógos que governa la naturalesa, haurà d'il·luminar la conducta dels éssers humans i la seva activitat política.
"Tot i que el lógos existeis sempre (és comú a tots), els humans es tornen incapaços de comprendre"
"A la naturalesa li agrada amagar-se"
"Aquest cosmos, el mateix de tots, no el va fer ni cap dels déus, ni cap dels homes, sinó que sempre ha estat, i és, i serà: un foc vivent, que s'encén segons la mesura, i s'apaga segons la mesura"
"Molta erudició no ensenya comprensió" (només l'erudició no ajuta a la intel·ligència).

Metàfores d'Heràclit:
Riu --> tot passa, canvi, esdevenir.
Foc --> lógos (llei, norma, raó). Tot allò que alimenta el foc, va esdevenint i va desapareixent.