Comentario de texto de...
Poema II de Soledades, galerías y otros poemas
de Antonio Machado.
He andado muchos caminos,
he abierto muchas veredas;
he navegado en cien mares,
y atracado en cien riberas.
En todas partes he visto
5
caravanas de tristeza,
soberbios y melancólicos
borrachos de sombra negra,
y pedantones al paño
que miran, callan y piensan
10
que saben, porque no beben
el vino de las tabernas.
Mala gente que camina
y va apestando la tierra...
Y en todas partes he visto
15
gentes que danzan o juegan,
cuando pueden, y laboran
sus cuatro palmos de tierra.
Nunca, si llegan a un sitio,
preguntan adónde llegan.
20
Cuando caminan, cabalgan
a lomos de mula vieja,
y no conocen la prisa
ni aun en los días de fiesta.
Donde hay vino, beben vino,
25
donde no hay vino, agua fresca.
Son buenas gentes que viven,
laboran, pasan y sueñan,
y en un día como tantos,
descansan bajo la tierra.
30
1. Localización del poema
Este poema se encuentra, ocupando el segundo lugar, en la obra Soledades, galerías
y otros poemas, de Antonio Machado, publicada en 1907; no apareció en su primera
edición, Soledades, que fue editada en 1903. El primer poemario es más colorista que el
segundo, más íntimo y reflexivo.
Tras la experiencia simbolista de los dos primeros libros, Antonio Machado buscará
una mayor objetividad en Campos de Castilla (1912), donde plasmará admirablemente el
espíritu noventayochista. Con Nuevas canciones (1924), creará una poesía filosófica y
Juan Antonio del Barrio
epigramática, en un intento de supraobjetividad y universalización, que vertebrará también su
prosa (Los complementarios...)
Antonio Machado es, por tanto, un buen ejemplo de poeta simbolista (modernista) y
noventayochista. En Soledades, galerías y otros poemas muestra su conocimiento y
aprendizaje de la obra de los simbolistas franceses (Verlaine, Rimbaud...), y de los
modernistas hispanoamericanos (Rubén Darío, José Martí...). De estas influencias se
deduce que no son conceptos opuestos modernismo y noventayocho, puesto que nuestro
poeta participa de los dos tendencias -si son realmente diferentes- en su trayectoria literaria.
Las dos comparten el afán de cambio y renovación literaria, necesaria en el contexto
hispánico de finales del XIX (crisis ideológica -nuevos sistemas económicos y partidos
políticos-, crisis económica -pérdida de las colonias, en el caso de España-, crisis moral -
expresada en el decadentismo-, crisis cultural -ambiente opresor de la Restauración española-
2. Aproximación al tema
El tema del texto es el transcurso imparable de la vida; y la diversidad de modos
de afrontarla. La búsqueda de la propia identidad y felicidad.
El poema se nos presenta en forma de romance, y es tradicional la adscripción de éste
al tono narrativo; en el poema I de la obra se nos presentaba la escena de un reencuentro
otoñal entre un hermano venido de un país lejano (verso 4) y su familia, en la sala central de
la casa, donde quedan vestigios de la infancia del viajero (Serio retrato en la pared clarea:
verso 33) y, en medio de la expectación, golpea el tic-tac del reloj (verso 36), como señal
de que el tiempo de ausencia no ha transcurrido en vano.
En este poema II, el viajero cuenta su experiencia: ha estado en todos los lugares
posibles (1ª estrofa), tal vez buscando algo (versos 21-22 del poema I: ¿Sonríe al sol de
oro/ de la tierra de un sueño no encontrada...?). Muy observador de las personas, este
caminante ha visto la parte terrible de la vida (tristes, soberbios, melancólicos borrachos y
pedantones, o sea, chulos o personas aparentemente cultas). Y también ha podido palpar la
felicidad en hombres despreocupados ante la existencia, que, en su manera de vivir van
dejando que cada experiencia llegue, sin prisa, sin oposición (el juego, el trabajo, el viaje, la
Al hablar de personajes, debemos mencionar estos dos tipos de personas:
- las que soportan una experiencia vital negativa; a su vez, divididos en cuatro
subclases: tristes, soberbios, melancólicos borrachos y pedantes (a los que dedica más
saña e ironía el viajero en su juicio).
- las que disfrutan de una experiencia vital satisfactoria y plena; son sólo un tipo, pero
realizan muchas actividades, sin ninguna clase de agobio (a los que regala una estrofa
de alabanzas nuestro viajero, la última).
Pero también hemos de mencionar al viajero, que en esta composición se nos presenta
en 1ª persona del singular, es decir, convirtiéndose así en narrador (testigo) y personaje de su
Juan Antonio del Barrio
viaje. No sabríamos nada de su físico ni de su edad, si no fuera por el poema I, en el que
aparece descrito por el poeta: "Hoy tiene ya las sienes plateadas..." (verso 5)
De su modo de hablar sólo podemos recoger el carácter vulgar y directo de algunas
de sus afirmaciones (Mala gente que camina/ y va apestando la tierra... versos 13-14;
pedantones al paño verso 9...)
Y de su manera de ser, es obligado decir su fiel y profunda observación de la realidad y su
búsqueda constante de identidad, de vida plena. Tal vez este haya sido el motivo principal de
Los tópicos literarios en los que podemos apoyarnos para la correcta interpretación
del poema son:
- LA VIDA ES UN VIAJE, UNA BÚSQUEDA. El título del libro ante el cual nos
encontramos, nos invita a pensar que el viaje machadiano es un viaje interior (Soledades,
galerías y otros poemas, 1907). Durante todo el romance, el poeta utiliza continuamente
elementos inherentes a la vida del viajero (caravanas, caminos, veredas...), verbos de
movimiento (he andado, llegan, cabalgan, pasan...), y figuras métricas o retóricas que
reproducen de manera efectiva esa inestabilidad y trasiego de todo viaje (el encabalgamiento,
el paralelismo, el plural...).
- EL DEVENIR DE LA VIDA. La aparición de elementos léxicos como he navegado,
riberas... invitan a pensar en el viejo tópico de Heráclito: la vida es imparable como un río, o
como el fuego. El final del viaje de la vida es la muerte. (¿Qué le esperará a nuestro viajero,
una vez regresado a su tierra infantil -poema III- ? - poema IV)
Por tanto, reafirmamos el enunciado temático que adelantábamos al comienzo del
comentario: la vida es una búsqueda continua; el hombre de todos los tiempos busca
conocerse y vivir plenamente (tal vez estas dos inquietudes sean un sólo anhelo).
3. Sobre la organización del tema
La estructura interna del tema es bastante clara, según lo ya comentado:
- 1ª parte (del verso 1 al 4): Introducción que nos muestra los ambientes diversos que
el narrador ha conocido en su viaje. (Las hipérboles, los plurales y los paralelismos
refuerzan esta diversidad y rapidez del viaje).
- 2ª parte: Descripción (y juicios) de lo vivido (del verso 5 al verso 30). A su vez este
apartado se divide en dos:
- la experiencia de lo negativo (verso 5 - verso14): dos estrofas para su
descripción y dos versos, una estrofa truncada (...) para su juicio, también
negativo.
- la experiencia de lo positivo (verso 15 – verso 30): tres estrofas para su
descripción y una estrofa completa, la final, para el juicio, que esta vez se
convierte en una verdadera alabanza de la serenidad y la sencillez de las
buenas gentes. Este elogio puede ser considerado como una conclusión del
poema, puesto que reúne la manera de vivir que el narrador desearía disfrutar.
Juan Antonio del Barrio
Esta dicotomía entre experiencias vitales podría considerarse demasiado
simplificadora, si no estuviera truncada por la presencia del narrador, que en su viaje por la
vida y por su interior no ha conseguido ser en plenitud.
4. Acerca de la métrica
Dentro del género lírico, este poema juega con dos tradiciones literarias españolas:
el romance y la copla. Machado distribuye su tirada de versos en estrofillas o coplas de
cuatro versos cada una (sinalefas en versos 1, 2, 4, 15, 19, 24, 25 y 26); quiere con ello
expresar de manera popular (tradición de la copla) una breve pero densa narración simbólica
(la narración es propia del romance en la tradición española del Romancero viejo). Su
métrica, por tanto, en principio no es claramente modernista, si admitimos que ésta se
caracteriza por la innovación formal. (Debemos destacar un esdrújulo en el verso 7; esto no
permite la adscripción del poema al modernismo tampoco).
5. Las figuras retóricas
El recurso métrico por excelencia es el encabalgamiento (en total 8, siendo el más
abrupto el que va del verso 9 al verso 12). La finalidad con que Machado lo utiliza es aportar
al texto una sensación de movimiento, de atropello.
Hay numerosas figuras retóricas tradicionales perfectamente combinadas con usos
literarios de la lengua, como éstas:
- Paralelismo sintáctico (en los cuatro primeros versos); unido al uso del tiempo pretérito
perfecto de indicativo (tiempo que nos acerca la vivencia del narrador y que, además, nos
sitúa en la que él considera unidad temporal del poema, su propia vida), a las hipérboles cien
mares, cien riberas, a la aliteración pluralizante de /s/ y a la movilidad implícita en andar,
abrir (pionero) y navegar, nos da una estrofa que expresa efectivamente el caos imparable y
diverso del viaje de la vida. Y la idea de que el viajero conoce todos los lugares y gentes: lo
que nos va a contar tiene desde aquí el signo del testimonio incontestable (lo que él ha visto es
- El tiempo pretérito perfecto de Indicativo aparece otras dos veces más en el poema (verso
5 y verso 15), justo en los comienzos descriptivos de cada tipo de personas, para recalcar
aún más el testimonio real del viaje. En el resto del poema domina el presente de indicativo,
tanto en las descripciones (miran, callan y piensan/ que saben versos 10 - 11; que danzan
o juegan, / cuando pueden versos 16 - 17...), como en los juicios del poeta (Mala gente
que camina / y va apestando la tierra... versos 13-14; Son buenas gentes que viven, /
laboran, pasan y sueñan versos 27 - 28), con dos posibles finalidades: acercar aún más lo
presenciado al lector, y por tanto, como pretensión de objetividad; y como irremediable
presente eterno de la humanidad: determinismo, imposibilidad de un cambio de destino, de
clases, de almas, de vivencias...(terrible presente continuo y va apestando la tierra – verso
14). El poema no vuelve al pretérito perfecto al final, para cerrarse; queda abierto en el
- Hay abundancia especial de verbos en los versos 10 - 11: parece favorecer la ironía con
que el narrador trata a los "pedantones"; en este caso, los verbos, reforzados con
polisíndeton (versos 7, 9, 10, 14) proporcionan un efecto acumulativo de acciones (produce
Juan Antonio del Barrio
agobio). Sin embargo, esa misma densidad verbal se da en los versos 15, 16, 17, 26, 27..., y,
a pesar de tener también polisíndeton, la sensación es de serenidad, indiferencia, tranquilidad.
- Sinestesia o metonimia en caravanas de tristeza (verso 6); puede denominarse también
hipérbole. El acierto está en provocar una imagen despersonalizada de los hombres tristes,
como si su tristeza les hubiera desfigurado. El símbolo de la sombra negra (verso 8) nos
habla del indiscutible destino del borracho. Tabernas es metáfora de cordialidad, con sabor
a pueblo y vino (versos 12 y 25 - 26) de alegría y espontaneidad, en el primer caso y de
placer casual, en el segundo; mula vieja (verso 22), además de expresar de nuevo la idea de
viaje de manera popular, es metáfora de tradición, de costumbre. "Descansar" es, en el
verso 30, verbo eufemístico por morir (aunque también es señal de culminación del viaje de la
vida, y en ese sentido es coherente con la composición) y "sueñan" es imagen de anhelo y
también de felicidad (el hombre feliz duerme a pierna suelta y sueña).
- El uso de este léxico: veredas, pedantones al paño, apestando, en todas partes,
sus cuatro palmos de tierra, lomos de mula vieja, días de fiesta, donde no hay vino,
agua fresca, buenas gentes, en un día como tantos, bajo la tierra, recrea deliberadamente
el ambiente del pueblo llano.
- Intento de hipérbole en versos 23-24: ni siquiera cuando tienen que aviarse o vestirse para
la fiesta, viven la experiencia de la prisa, tan cotidiana para nosotros. Usa adverbios y
conjunciones de tiempo y de lugar para expresar indiferencia cuando caminan- verso 21 -
, Nunca, si llegan a un sitio -verso 19-, Donde hay... -verso 25-26-. También utiliza
epítetos: buenas gentes; y adjetivos especificativos de carácter realista: mula vieja,
soberbios y melancólicos/borrachos, agua fresca.
El estilo del texto nos reproduce el ambiente del pueblo, su manera ruda de hablar y
su sencillez. Los puntos suspensivos del verso 14 serían posiblemente un ataque lingüístico
más directo hacia los pedantones. Machado, como muchas veces en su obra, escoge la
poética del silencio. Profundidad sincera en la expresión y simplicidad aparente en el estilo y la estructura.
martes, 17 de febrero de 2009
Allá en las tierras altas
Allá, en las tierras altas,
por donde traza el Duero
su curva de ballesta
en torno a Soria, entre plomizos cerros
y manchas de raídos encinares,
mi corazón está vagando, en sueños...
¿No ves, Leonor, los álamos del río
con sus ramajes yertos?
Mira el Moncayo azul y blanco; dame
tu mano y paseemos.
Por estos campos de la tierra mía,
bordados de olivares polvorientos,
voy caminando solo,
triste, cansado, pensativo y viejo.
Campos de Castilla
1.- Localización del texto
Se trata de un poema que pertenece al poeta A. Machado, autor que se puede encuadrar dentro del Modernismo o de la Generación del 98 dependiendo de la obra que analicemos. Este poema, en concreto, pertenece a su obra Campos de Castilla, compuesta en el año 1912. Su poesía sintetiza de modo armonioso el clasicismo de las formas, el simbolismo del mundo sensorial y la indagación en sus galerías interiores. Varios temas se repiten en su obra: el paso del tiempo y la nostalgia por la niñez y la juventud perdidas, la falta de amor y la correspondencia emocional entre los elementos del paisaje y su estado de ánimo; en este último podríamos incluir el tema del poema que estamos comentando.
Compuso varias obras: Soledades (1903), obra plenamente modernista, Soledades, galerías y otros poemas (1907), muestra un modernismo intimista centrado en lo que llamó los sentimientos universales: el tiempo, la muerte, Dios y el amor. En 1912 compuso Campos de Castilla –obra a la que pertenece este poema- la cual supone su integración en la generación del 98. En esta obra observa el mundo exterior para expresar de modo reflexivo el inconformismo y el desajuste con la realidad social, pero también trata la sublimación de un paisaje desmaterializado e idealizado, en el que puede seguir buscando el alma. Compuso después Nuevas Canciones (1924), obra breve en donde destaca una poesía sentenciosa. Luego escribe De un cancionero apócrifo en el cual mezcla prosa y verso; los poemas son unas composiciones de un nuevo y tardío amor. En los albores de la guerra civil compuso unos poemas que se conocen como poesía de guerra de la cual destacamos la elegía que compuso tras la muerte de Lorca. Estos poemas se editaron en su Poesía completa.
Este poema pertenece al género literario de la lírica, expresa y analiza los sentimientos del emisor, y al subgénero de la oda puesto que el tono del poema es elevado.
2.- Tema y resumen
Nota informativa: El texto es representativo de la línea de intimismo a la que Machado volvió a raíz de la muerte de su esposa en 1912, el recuerdo de la cual le inspiró una serie de poemas que fueron englobados en las sucesivas ediciones de Campos de Castilla. Este poema fue escrito en Baeza (Jaén), ciudad a la que -muerta Leonor e incapaz el poeta de soportar el peso de los recuerdos- se trasladó Machado. El cambio de residencia le supuso un reencuentro con su Andalucía natal “Por estos campos de la tierra mía”.
El tema del poema es el siguiente: Recuerdo de la tierra soriana por la que el autor sueña pasear con Leonor.
Proponemos este resumen: El poema surge como una ensoñadora evocación de la tierra soriana por la que el autor imagina pasear en compañía de Leonor, hasta que la realidad le devuelve a su estado de postración anímica.
3.- Estructura del contenido
El texto se divide en tres partes:
a) Del verso 1 al 6. En esta parte Machado recuerda en sueños el paisaje sobrio, triste, “plomizo” de Soria.
b) Del 7 al 10. Invita a Leonor a observar el paisaje y a pasear con él.
c) Del 11 al 14. Machado despierta del sueño y nos transmite su estado anímico “solo, triste, cansado, pensativo y viejo” en el que se encuentra tras la muerte de Leonor.
4.- Análisis de la forma y del contenido. (Características del lenguaje literario)
Vamos a analizar las características del lenguaje literario que aparece en este texto teniendo en cuenta los distintos niveles o planos de la lengua: nivel fónico, morfosintáctico y léxico–semántico.
1. Nivel fónico
Del nivel fónico destacamos los siguientes aspectos:
- Métrica. Se trata de un silva-romance (estrofa de versos heptasílabos y endecasílabos con rima asonante en los pares quedando sueltos los impares). Es una estrofa que utiliza con frecuencia Machado. La rima es asonante en e-o. El esquema métrico es : 7- 7 a 7- 11 A 11- 11 A // 11- 7 a // 11- 7 a // 11- 11 A 11- 11 A.
- Pausas. En poesía son muy frecuentes las pausas versales a final de verso que suelen representarse con comas. (Sólo hay que comentar las más relevantes). Destacamos la pausa interior que aparece en el verso 4 “ en torno a Soria” y que nos sitúa en la zona geográfica que describe. Comentamos también la del verso 6 “en sueños...”, abriendo la posibilidad para seguir recordando los buenos momentos que pasó en Soria. Relevante también la pausa que aparece en el interior del verso 9 “Mira el Moncayo azul y blanco” la descripción que hace Machado del paisaje soriano antes de pedirle a Leonor que le acompañe a pasear.
- Entonación. Predomina la entonación expresiva a través de la cual Machado expresa su malestar interior. Morfológicamente aparece expresada a través de la primera persona “voy caminando solo, triste, cansado, pensativo y viejo”. (v. 14).
2. Nivel morfosintáctico
Las características lingüísticas y literarias más relevantes de este nivel son:
- Lo más relevante es la utilización de adjetivos explicativos o epítetos. Unos describen el paisaje triste de Soria: “altas”, (v. 1), “plomizos cerros”, (v.4); “raídos encinares”, (v.5); “ramajes yertos”, (v.8) etc.; otros describen el estado de ánimo depresivo de Machado tras la muerte de Leonor: “voy caminando solo, triste, cansado, pensativo y viejo”, (v.14);
- Sobre los sustantivos comentar que predominan sustantivos concretos para indicar la realidad concreta que se describe; en este caso el paisaje de Soria: “tierras altas”, (v. 1); “el Duero”, (v. 2); “cerros”, (v. 4); “álamos del río”, (v. 7); “ estos campos de la tierra mía”, (v. 11); “olivares”, (v. 12). Utiliza topónimos para situar geográficamente la descripción que hace del paisaje: “el Duero”, (v. 2); “ Soria”, (v. 4); “el Moncayo”, (v. 9). Señalamos también por la importancia que tiene el uso del antropónimo “Leonor” (v. 7).
- En cuanto a los verbos, destacar la importancia que tienen las dos perífrasis aspectuales durativas: “ está vagando”, (v. 6) y “ voy caminando”, (v. 13) que indican el movimiento del poeta en el mundo de los sueños, primero, en el mundo real, después. También ayudan a dar al poema una estructura cerrada. También comentamos el uso de los dos imperativos que llaman la atención a Leonor: “No ves, Leonor,”, (v. 7), “Mira el Moncayo,”, (v. 9), “dame tu mano”, (v. 10).
- Uso abundante de determinantes que proporcionan al sustantivo un valor existencial y nada abstracto. Destacamos los siguientes por su estrecha relación que tienen con el tema: “las tierras altas”, (v. 1), “mi corazón”, (v. 6), “ por estos campos de la tierra mía”, (v.11).
- Destacamos también, por lo que tiene de relevante, el empleo del adverbio “allá” (v. 1). Es la primera palabra del poema y nos sitúa el recuerdo en un lugar lejano al que se encuentra el poeta.
- Uso del vocativo “Leonor”, en el verso 7.
- En cuanto a la sintaxis comentar que el texto se caracteriza por su sencillez constructiva. Predominan las oraciones simples y las coordinadas en las tres últimas estrofas. En la primera destacamos el empleo de la subordinada adverbial de lugar (“por donde traza el Duero..."), la cual nos sitúa el lugar concreto que describe Machado. En el texto se emplean pocos nexos lo cual significa que predomina lo afectivo y sentimental sobre lo racional. Destacamos como muy característico los hipérbatos de los complementos circunstanciales de la primera estrofa y de la última: “en las tierras altas, por donde traza el Duero...” (vv. 1 y 2); “por estos campos...”, (v. 11). Adquiere una relevancia expresiva la imagen física del paisaje, evocada a través de la distancia.
- Las figuras estilísticas de este nivel que aparecen en el texto son:
. Los hipérbatos mencionados.
. Encabalgamiento entre el verso 2 y 3, “el Duero / su curva de ballesta”, para resaltar el curso envolvente del río a su paso por Soria. Otro entre el verso 9 y 10, “dame / tu mano...”.
3. Nivel léxico-semántico
Como rasgos más característicos señalamos los siguientes:
- Utiliza un léxico sencillo pero muy expresivo dado el carácter profundo que tienen algunas palabras: “corazón”, (v. 6); “voy caminando solo, triste, cansado, pensativo y viejo”, (v.14).
- Las palabras–clave en torno a las cuales gira el tema o la idea principal son: “tierras”, (v. 1); “Soria”, (v. 4); “sueños”, (v. 6); “Leonor”, (v. 7); “ paseemos”, (v. 10), etc.
- Los campos semánticos que destacamos en el poema son:
a) Campo semántico de la descripción del paisaje: “altas”, (v. 1); “plomizos”, (v. 4); “raídos”, (v. 5); “yertos”, (v. 8); “azul y blanco”, (v. 9); “polvorientos”, (v. 12).
b) Campo semántico de la situación anímica del poeta: “solo, triste, cansado, pensativo y viejo”, (v.14).
c) Campo semántico de las realidades físicas descritas: “ tierras”, (v. 1); “ cerros”, (v. 4); “ encinares”, (v.5); “ álamos”, (v. 7); “ ramajes”, (v. 8); “ campos”, (v. 11); “ olivares”, (v. 12).
d) Campo semántico de los topónimos: “el Duero”, (v. 2); “ Soria”, (v. 4); “el Moncayo”, (v. 9).
- Las figuras estilísticas de este nivel que aparecen en el texto son:
. Metáforas: “su curva de ballesta/ en torno a Soria”, (vv. 3 y 4), para referirse al curso del río a su paso por Soria; “bordados de olivares”, (v. 12), para referirse a los campos bellos como un bordado.
. Interrogación retórica: “¿No ves, Leonor, los álamos del río con sus ramajes yertos?”, (vv. 7-8).
. Apóstrofe: “Leonor” (v. 7); “tu mano”, (v. 10). Tanto la interrogación retórica como los apóstrofes llenan de emotividad la imaginada conversación del autor con su esposa muerta.
. Gradación: intensificadora de los adjetivos del último verso que extrema la expresión del estado emocional que ha motivado la composición.
5.- Conclusión
A modo de conclusión , tenemos que comentar que este poema es uno de los que representa con mayor claridad el subjetivismo que Machado manifestó sobre las tierras sorianas. A esto se le suma el recuerdo que tuvo del gran amor de su vida, Leonor. Todo esto lo consigue lingüística y literariamente a través de:
- La utilización de la silva-romance, propia de Machado para describir el paisaje castellano con emotividad.
- El uso de epítetos a través de los cuales Machado expresa su depresivo estado de ánimo.
- La utilización de una serie de figuras estilísticas que reforzaban –de una manera o de otra- el estado anímico del poeta: metáforas, encabalgamientos, hipérbatos, apóstrofes, interrogación retórica, etc.
por donde traza el Duero
su curva de ballesta
en torno a Soria, entre plomizos cerros
y manchas de raídos encinares,
mi corazón está vagando, en sueños...
¿No ves, Leonor, los álamos del río
con sus ramajes yertos?
Mira el Moncayo azul y blanco; dame
tu mano y paseemos.
Por estos campos de la tierra mía,
bordados de olivares polvorientos,
voy caminando solo,
triste, cansado, pensativo y viejo.
Campos de Castilla
1.- Localización del texto
Se trata de un poema que pertenece al poeta A. Machado, autor que se puede encuadrar dentro del Modernismo o de la Generación del 98 dependiendo de la obra que analicemos. Este poema, en concreto, pertenece a su obra Campos de Castilla, compuesta en el año 1912. Su poesía sintetiza de modo armonioso el clasicismo de las formas, el simbolismo del mundo sensorial y la indagación en sus galerías interiores. Varios temas se repiten en su obra: el paso del tiempo y la nostalgia por la niñez y la juventud perdidas, la falta de amor y la correspondencia emocional entre los elementos del paisaje y su estado de ánimo; en este último podríamos incluir el tema del poema que estamos comentando.
Compuso varias obras: Soledades (1903), obra plenamente modernista, Soledades, galerías y otros poemas (1907), muestra un modernismo intimista centrado en lo que llamó los sentimientos universales: el tiempo, la muerte, Dios y el amor. En 1912 compuso Campos de Castilla –obra a la que pertenece este poema- la cual supone su integración en la generación del 98. En esta obra observa el mundo exterior para expresar de modo reflexivo el inconformismo y el desajuste con la realidad social, pero también trata la sublimación de un paisaje desmaterializado e idealizado, en el que puede seguir buscando el alma. Compuso después Nuevas Canciones (1924), obra breve en donde destaca una poesía sentenciosa. Luego escribe De un cancionero apócrifo en el cual mezcla prosa y verso; los poemas son unas composiciones de un nuevo y tardío amor. En los albores de la guerra civil compuso unos poemas que se conocen como poesía de guerra de la cual destacamos la elegía que compuso tras la muerte de Lorca. Estos poemas se editaron en su Poesía completa.
Este poema pertenece al género literario de la lírica, expresa y analiza los sentimientos del emisor, y al subgénero de la oda puesto que el tono del poema es elevado.
2.- Tema y resumen
Nota informativa: El texto es representativo de la línea de intimismo a la que Machado volvió a raíz de la muerte de su esposa en 1912, el recuerdo de la cual le inspiró una serie de poemas que fueron englobados en las sucesivas ediciones de Campos de Castilla. Este poema fue escrito en Baeza (Jaén), ciudad a la que -muerta Leonor e incapaz el poeta de soportar el peso de los recuerdos- se trasladó Machado. El cambio de residencia le supuso un reencuentro con su Andalucía natal “Por estos campos de la tierra mía”.
El tema del poema es el siguiente: Recuerdo de la tierra soriana por la que el autor sueña pasear con Leonor.
Proponemos este resumen: El poema surge como una ensoñadora evocación de la tierra soriana por la que el autor imagina pasear en compañía de Leonor, hasta que la realidad le devuelve a su estado de postración anímica.
3.- Estructura del contenido
El texto se divide en tres partes:
a) Del verso 1 al 6. En esta parte Machado recuerda en sueños el paisaje sobrio, triste, “plomizo” de Soria.
b) Del 7 al 10. Invita a Leonor a observar el paisaje y a pasear con él.
c) Del 11 al 14. Machado despierta del sueño y nos transmite su estado anímico “solo, triste, cansado, pensativo y viejo” en el que se encuentra tras la muerte de Leonor.
4.- Análisis de la forma y del contenido. (Características del lenguaje literario)
Vamos a analizar las características del lenguaje literario que aparece en este texto teniendo en cuenta los distintos niveles o planos de la lengua: nivel fónico, morfosintáctico y léxico–semántico.
1. Nivel fónico
Del nivel fónico destacamos los siguientes aspectos:
- Métrica. Se trata de un silva-romance (estrofa de versos heptasílabos y endecasílabos con rima asonante en los pares quedando sueltos los impares). Es una estrofa que utiliza con frecuencia Machado. La rima es asonante en e-o. El esquema métrico es : 7- 7 a 7- 11 A 11- 11 A // 11- 7 a // 11- 7 a // 11- 11 A 11- 11 A.
- Pausas. En poesía son muy frecuentes las pausas versales a final de verso que suelen representarse con comas. (Sólo hay que comentar las más relevantes). Destacamos la pausa interior que aparece en el verso 4 “ en torno a Soria” y que nos sitúa en la zona geográfica que describe. Comentamos también la del verso 6 “en sueños...”, abriendo la posibilidad para seguir recordando los buenos momentos que pasó en Soria. Relevante también la pausa que aparece en el interior del verso 9 “Mira el Moncayo azul y blanco” la descripción que hace Machado del paisaje soriano antes de pedirle a Leonor que le acompañe a pasear.
- Entonación. Predomina la entonación expresiva a través de la cual Machado expresa su malestar interior. Morfológicamente aparece expresada a través de la primera persona “voy caminando solo, triste, cansado, pensativo y viejo”. (v. 14).
2. Nivel morfosintáctico
Las características lingüísticas y literarias más relevantes de este nivel son:
- Lo más relevante es la utilización de adjetivos explicativos o epítetos. Unos describen el paisaje triste de Soria: “altas”, (v. 1), “plomizos cerros”, (v.4); “raídos encinares”, (v.5); “ramajes yertos”, (v.8) etc.; otros describen el estado de ánimo depresivo de Machado tras la muerte de Leonor: “voy caminando solo, triste, cansado, pensativo y viejo”, (v.14);
- Sobre los sustantivos comentar que predominan sustantivos concretos para indicar la realidad concreta que se describe; en este caso el paisaje de Soria: “tierras altas”, (v. 1); “el Duero”, (v. 2); “cerros”, (v. 4); “álamos del río”, (v. 7); “ estos campos de la tierra mía”, (v. 11); “olivares”, (v. 12). Utiliza topónimos para situar geográficamente la descripción que hace del paisaje: “el Duero”, (v. 2); “ Soria”, (v. 4); “el Moncayo”, (v. 9). Señalamos también por la importancia que tiene el uso del antropónimo “Leonor” (v. 7).
- En cuanto a los verbos, destacar la importancia que tienen las dos perífrasis aspectuales durativas: “ está vagando”, (v. 6) y “ voy caminando”, (v. 13) que indican el movimiento del poeta en el mundo de los sueños, primero, en el mundo real, después. También ayudan a dar al poema una estructura cerrada. También comentamos el uso de los dos imperativos que llaman la atención a Leonor: “No ves, Leonor,”, (v. 7), “Mira el Moncayo,”, (v. 9), “dame tu mano”, (v. 10).
- Uso abundante de determinantes que proporcionan al sustantivo un valor existencial y nada abstracto. Destacamos los siguientes por su estrecha relación que tienen con el tema: “las tierras altas”, (v. 1), “mi corazón”, (v. 6), “ por estos campos de la tierra mía”, (v.11).
- Destacamos también, por lo que tiene de relevante, el empleo del adverbio “allá” (v. 1). Es la primera palabra del poema y nos sitúa el recuerdo en un lugar lejano al que se encuentra el poeta.
- Uso del vocativo “Leonor”, en el verso 7.
- En cuanto a la sintaxis comentar que el texto se caracteriza por su sencillez constructiva. Predominan las oraciones simples y las coordinadas en las tres últimas estrofas. En la primera destacamos el empleo de la subordinada adverbial de lugar (“por donde traza el Duero..."), la cual nos sitúa el lugar concreto que describe Machado. En el texto se emplean pocos nexos lo cual significa que predomina lo afectivo y sentimental sobre lo racional. Destacamos como muy característico los hipérbatos de los complementos circunstanciales de la primera estrofa y de la última: “en las tierras altas, por donde traza el Duero...” (vv. 1 y 2); “por estos campos...”, (v. 11). Adquiere una relevancia expresiva la imagen física del paisaje, evocada a través de la distancia.
- Las figuras estilísticas de este nivel que aparecen en el texto son:
. Los hipérbatos mencionados.
. Encabalgamiento entre el verso 2 y 3, “el Duero / su curva de ballesta”, para resaltar el curso envolvente del río a su paso por Soria. Otro entre el verso 9 y 10, “dame / tu mano...”.
3. Nivel léxico-semántico
Como rasgos más característicos señalamos los siguientes:
- Utiliza un léxico sencillo pero muy expresivo dado el carácter profundo que tienen algunas palabras: “corazón”, (v. 6); “voy caminando solo, triste, cansado, pensativo y viejo”, (v.14).
- Las palabras–clave en torno a las cuales gira el tema o la idea principal son: “tierras”, (v. 1); “Soria”, (v. 4); “sueños”, (v. 6); “Leonor”, (v. 7); “ paseemos”, (v. 10), etc.
- Los campos semánticos que destacamos en el poema son:
a) Campo semántico de la descripción del paisaje: “altas”, (v. 1); “plomizos”, (v. 4); “raídos”, (v. 5); “yertos”, (v. 8); “azul y blanco”, (v. 9); “polvorientos”, (v. 12).
b) Campo semántico de la situación anímica del poeta: “solo, triste, cansado, pensativo y viejo”, (v.14).
c) Campo semántico de las realidades físicas descritas: “ tierras”, (v. 1); “ cerros”, (v. 4); “ encinares”, (v.5); “ álamos”, (v. 7); “ ramajes”, (v. 8); “ campos”, (v. 11); “ olivares”, (v. 12).
d) Campo semántico de los topónimos: “el Duero”, (v. 2); “ Soria”, (v. 4); “el Moncayo”, (v. 9).
- Las figuras estilísticas de este nivel que aparecen en el texto son:
. Metáforas: “su curva de ballesta/ en torno a Soria”, (vv. 3 y 4), para referirse al curso del río a su paso por Soria; “bordados de olivares”, (v. 12), para referirse a los campos bellos como un bordado.
. Interrogación retórica: “¿No ves, Leonor, los álamos del río con sus ramajes yertos?”, (vv. 7-8).
. Apóstrofe: “Leonor” (v. 7); “tu mano”, (v. 10). Tanto la interrogación retórica como los apóstrofes llenan de emotividad la imaginada conversación del autor con su esposa muerta.
. Gradación: intensificadora de los adjetivos del último verso que extrema la expresión del estado emocional que ha motivado la composición.
5.- Conclusión
A modo de conclusión , tenemos que comentar que este poema es uno de los que representa con mayor claridad el subjetivismo que Machado manifestó sobre las tierras sorianas. A esto se le suma el recuerdo que tuvo del gran amor de su vida, Leonor. Todo esto lo consigue lingüística y literariamente a través de:
- La utilización de la silva-romance, propia de Machado para describir el paisaje castellano con emotividad.
- El uso de epítetos a través de los cuales Machado expresa su depresivo estado de ánimo.
- La utilización de una serie de figuras estilísticas que reforzaban –de una manera o de otra- el estado anímico del poeta: metáforas, encabalgamientos, hipérbatos, apóstrofes, interrogación retórica, etc.
viernes, 13 de febrero de 2009
ANA
Aparte de vuestra tutora y "profe de caste", soy Ana y os venía a dar la vara (sólo un poco, ¿eh?)
A ver, queridos, el lunes tenemos examen, el cual espero que os estudiéis dignamente como os corresponde; el martes IRREMEDIABLEMENTE toca Machado; si todo el mundo mundial trae el material que corresponde, no tiene por qué suponer ninguna desgracia. A ver, leímos la teoría principal, la cual no podemos dejar de lado y tenemos que ir ampliando con los ocho primeros poemas de la selección que están publicados en este blog, pero que en un acto de generosidad puedo volver a colgar.
Sé que vais agobiados, pero ¿cómo pensáis que voy yo aunque sé que no os importa?; no obstante, tenemos que hacerlo, os pido un esfuerzo...
Le enviaré a Laura unos documentos para que ella los cuelgue, pero "por fa", traed el material.
Hasta pronto.
Ana.
lunes, 9 de febrero de 2009
Pos un resumillo de l'examen de filo de demà
FILO EXAMEN 4 – HUME I L’EMPIRISME
L’ORIGEN I LA JUSTIFICACIÓ DEL CONEIXEMENT
La revolució científica va aportar molts coneixements en els diferents camps d’estudi de la naturalesa i va significar la desfeta del sistema de pensament de l’època medieval –l’escolàstica- i la pèrdua d’influència d’Aristòtil.
Amb Descartes s’inaugura la filosofia moderna i un nou estil de pensament, el racionalisme, amb el que la raó serà el centre de l’individu. La matemàtica serà la ciència modèlica, necessària per poder conèixer la naturalesa, l’estructura de la qual segueix un ordre matemàtic.
L’empirisme és el segon corrent de l’època moderna, que apareix com a resposta al racionalisme, els seus principals representants són Locke, Berkeley i Hume –aquest últim porta l’empirisme a la seva culminació-. Determinant en l’aparició de l’empirisme anglès fou la tradició de l’observació i estudi de la natura –Guillemd’Occan i Bacon són precedents-Racionalisme i empirisme comparteixen la preocupació pel problema de l’origen i justificació del coneixement, però són ben diferents:
Racionalisme
Ø Gran confiança en la capacitat humana de conèixer la realitat.
Ø Alliberació de la raó dels dictats de la fe i les veritats no demostrades.
Ø Consideració de la consciència subjectiva com a principi del pensament de la realitat.
Ø Innatisme.
Ø Valoració de les mates com a model de coneixement.
Ø Valoració de la capacitat racional i el rebuig dels sentits com a òrgans del coneixement.
Ø Èmfasi en la idea de substància com a eix central dels sistemes filosòfics.
Empirisme
Ø Supremacia de l’experiència, font fonamental de coneixement, el criteri de veritat i el límit fins on pot accedir la raó humana. Més enllà de les dades i la informació que els sentits ens proporcionen, la raó no hi té res a fer. Tot i reconèixer la importància a la raó, l’experiència és més important.
Ø Negació de l’innatisme, la ment humana està inicialment buida i per omplir-la depenem de la informació que ens proporcionen els sentits: tot coneixement és adquirit.
Ø Dificultat o impossibilitat d’una metafísica, constaten les dificultats per obtenir un coneixement metafísic vàlid.
Ø Ciències experimentals com a model, es fixen sobretot en el recurs a l’observació i l’experimentació de ciències com la física.
L’EPISTEMOLOGIA EMPIRISTA
Què podem conèixer? Hi ha límits del coneixement? Com podem estar segurs del que esbrinem? Són alguns dels seus reptes principals.
LOCKE: L’EXPERIÈNCIA FIXA ELS LÍMITS
Es pot a avançar molt poc en la ciència i qualsevol investigació humana si abans no s’aclareixen quines són les possibilitats i capacitats de l’enteniment humà. La seva
obra més important Assaig sobre l’enteniment humà (1960), considerat l’obra iniciàtica de l’empirisme, on s’hi estableixen les bases. El seu valor consisteix a haver fixat el principi de l’empirisme: la raó treballa amb el material de l’experiència, no és infal·lible ni autònoma, constitueix la garantia i el límit de l’èxit racional.
ORIGEN DE LES NOSTRES IDEES
Només podem accedir al món que ens envolta i conèixer-lo mitjançant les representacions que ens fem, les idees constitueixen els continguts bàsics amb que treballa l’enteniment. Alhora d’investigar serà imprescindible establir l’origen d’aquestes idees.
El primer es constatar que no hi ha idees innates, tot el que hi ha en la nostra ment prové de l’experiència, ja sigui directa o indirectament. Les idees simples són aquelles que no es poden dividir i que provenen de l’experiència –sensació/experiència externa o reflexió/experiència interna-. Les idees complexes són la combinació que fa l’enteniment amb les idees simples.
LA IDEA DE SUBSTÀNCIA
És una idea complexa. L’enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes. A més considerem que aquesta no tan sols com el nom que donem al conjunt de sensacions que s’acostumen a produir juntes, sinó com una realitat material que roman com a suport i causa d’aquestes. Aquesta idea de substància com a suport és el que Locke problemitzarà.
Substàncies: Locke és el primer a dir que existeixen però que no les coneixem. Ex: Rosa .En la rosa coneixem la forma, el color, la fragància, ..però cap d'aquests elements no és la rosa. Realment no sabem que és la substància .És el suport de les qualitats sensibles. estrictament és incognoscible. Locke diu que és "un no-se-què suport de les qualitats sensibles que conec”.
BERKELEY I EL REBUIR DEL MATERIALISME
Partint d’idees empiristes dedueix conclusions soprenents i, aparentment, no empiristes: l’inexistència de la realitat material. El deisme del moment defensava l’existència de Déu que donava impuls al món i després se’n desentenia. Berkeley només podia concebre un Déu que intervenia i participava contínuament en la seva creació. D’altra banda, el materialisme, cada cop més estès, ho reduïa tot a la matèria, cosa que Berkeley rebutja.
Fa seves les teories més importants de Locke: només podem tenir certesa de les nostres idees o percepcions. Més enllà del que percebo tot és confús i dubtós; ni tan sols de la realitat que suposadament origina i causa les percepcions no en puc tenir seguretat. Les percepcions –els continguts del meu conexiement- són eternament subjectives.
Només podem afirmar l’existència de continguts mentals –percepcions i idees- i de subjectes espirituals, les ments que les posseeixen. Si no existeix una realitat material, com s’explica la regularitat i continuïtat de les nostres sensacions? Com és que aquestes no són arbitràries i caòtiques? Com és que els diferents subjectes tenen percepcions semblants si aquestes, en teoria, són subjectives? La resposta és Déu, la causa de les nostres idees, responsable i del seu odre i la seva regularitat.
HUME, CULMINACIÓ DE L’EMPIRISME
UNA MICA DE BIOGRAFIA
Us la apañeu que està al dossier i no és tant difícil ni important (és l’apartat de “un il·lustrat escocès”).
INVESTIGANT EL CONEIXEMENT
De l’empirisme i la il·lustració, n’heretà l’interès per fonamentar i legitimar el coneixement humà. Era ben conscient de les dificultats que implica la recerca d’un coneixement segur. Considera que abans d’inciar qualsevol investigació, cal investigar el coneixement mateix per establir una base ferma que el mantingui. Com que el subjecte de coneixement és sempre l’ésser humà, la investigació tindrà com a pas previ l’estudi de la naturalesa humana. És a dir, totes les ciències són producte dels humans i depenen de la capacitat mental humana, per tant s’ha d’estudiar primer l’home i les seves facultats: només d’aquesta manera es pot saber si les seves produccions tenen garantia.
L’ORIGEN DE LES NOSTRES IDEES
Tots els nostres continguts mentals són percepcions, que provenen de l’experiència. No vol donar per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món, per lo que les classifica:
IMPORTANT! AQUI VA LA TAULA DE LES PERCEPCIONS QUE HI HA AL DOSSIER
RELACIONS D’IDEES I QÜESTIONS DE FET
Els nostres continguts mentals es redueixen a impressions o idees, amb les que pensem i raonem –fem judicis i afirmacions, a més d’establir relacions entre les nostres percepcions-. Aquests judicis es poden classificar en dos classes del coneixement:
Ø Coneixement matemàtic: relacions d’idees à s’expressen en proposicions analítiques à són a priori (independents de l’experiència) à el predicat no aporta res nou. Analitzant el subjecte trobem el predicat (triangle té 3 angles). No serveix per progressar la ciència. Són universals, necessàries i no extensives.
Ø Coneixement empíric: qüestions de fet à s’expressen en proposicions sintètiques à són a posteriori (ens ve donat amb l’experiència) à si analitzem el subjecte no trobem el predicat à el predicat afegeix una cosa nova. Són particulars, contingents i extensives.
àOSIGUI QUÈ:
Tot Hume és un intent d’impugnar Descartes per dogmàtic. Hume afirma que el criteri de veritat és el principi de la còpia: Només és veritat aquella idea que prové d’una impressió. “Substància no és una idea certa perquè no en tenim cap impressió.
La filosofia empírica radical de Hume deriva en un escepticisme moderat: el món humà no és el de les veritats absolutes, sinó el de les veritats probables i canviants.
Això en teoria del coneixement implica: *Revisar el criteri de veritat a través del principi de cópia –només es veritat aquella idea que sabem de quina impressió prové-, *Crítica de substància i causa –que no provenen de cap impressió sensible- i *Considerar pseudoconceptes Jo, Déu i Món (les 3 substàncies cartesianes).
Hume no estava d’acord com Locke havia utilitzat el concepte d’idea –per Locke era tot el que coneixem-. Hume en canvi reserva la paraula idea per designar només alguns continguts del coneixement. Distingeix entre
Ø Impressions: Tot el que coneixem a través dels sentits; primàries, més vives que les idees i sempre veritables. Ell diu que són “les nostres percepcions fortes i vives”.
Ø Idees: Provenen de les impressions i són més febles. Simples representacions o còpies en el pensament. “Les tènues imatges en el pensar i el raonar”.
A partir d’aquesta distinció, elabora el criteri de veritat que utilitzarà sempre, el principi de còpia: NOMÉS SÓN VERITAT LES IDEES QUE PROVENEN D’UNA IMPRESSIÓ.
A més d’aquesta distinció entre els dos elements del coneixement Hume introdueix també una altra distinció entre dos modes de coneixement (explicats més amunt): les *Relacions d’idees, amb les que n’hi ha prou amb analitzar el subjecte de la proposició per saber el seu valor de veritat “un triangle té 180º” –és així per ous- i les *Qüestions de fet, amb les que no n’hi ha prou amb analitzar el subjecte sinó que cal recórrer a l’experiència “Avui plou” –doncs comprova-ho-.
A les qüestions de fet el criteri de veritat és el de la relació entre impressió i idea. Només és veritat el que prové d’una impressió. La major part de les proposicions que emprem en la vida quotidiana són d’aquesta mena.
L’ASSOCIACIÓ D’IDEES
Les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les representacions mentals amb que argumentem o raonem són copies de les nostres impressions o percepcions més vives. Les idees complexes són també una còpia d’impressions complexes? En alguns casos, però existeixen altres tipus d’idees que no en són exactament copies, sinó una combinació o unió fantasiosa que fa la imaginació amb les idees simples –com és el cas d’un àngel, cos humà+ales-.
La imaginació és la facultat encarregada de combinar impressions simples i formar idees complexes. De vegades ho fa de manera fantasiosa, però en la majoria dels casos ho fa seguint certes lleis i regularitats i es que determinades idees semblen dur a unes altres –el fum fa pensar en foc-. Són les lleis d’associacions d’idees i poden ser:
Ø Semblança: quelcom en la nostra ment que l’empeny a associar idees entre les quals hi ha algun grau de semblança –com una foto i el model real d’aquesta-.
Ø Contigüitat en l’espai i el temps: una idea porta a una altra quan entre elles hi ha una relació de proximitat en el temps o l’espai –barca i mar, per exemple-.
Ø Causa-efecte: el nostre enteniment crea una expectativa de futur; espera que certs fets segueixin a d’altres, tal com ho han fet en el passat –si està el carrer mullat és que ha plogut-.
EL PROBLEMA DE LA CAUSALITAT
La relació causa-efecte no es limita a ser una llei que associa o relaciona les idees en la nostra ment, és una relació que atribuïm als esdeveniments i que, a més, es trobaria a la base de moltes de les nostres explicacions de la realitat i molts dels nostres comportaments. Aquesta relació a estat acceptada acríticament, però Hume vol examinar la legitimitat d’aquesta, cosa que fa aplicant el principi empirista. Per tota idea o creença ha de comprovar de quina impressió n’és copia, si no troba l’original aquesta és il·legítima.
Però que és una relació causal? És el cas de la relació entre el foc i l’escalfament de l’aigua, l’un sembla que dugui inevitablement a l’altre, com si fos una connexió necessària. Hume recorre a l’experiència per validar aquest suposat coneixement i no troba cap impressió de necesitat entre els dos fenòmens. L’únic que s’observa és que un fet va seguit de l’altre, però no existeix cap connexió necessària.
Finalment, Hume conclou que la idea de connexió necessària es fruit de la imaginació. I es que després d’observar nombroses vegades que un fenomen va seguit d’un altre, acabem pensant que sempre serà així, ja que s’ha convertit en un costum o un hàbit. Tot plegat resulta molt útil per viure, ja que sense aquesta projecció el món es tornaria caòtic i imprevisible. Malgrat la utilitat, segueix essent una simple creença i no un coneixement universal i necessari.
LA PROBABILITAT DE LA CIÈNCIA
La sospita que afecta la relació de causalitat representa un qüestionament de la ciència i es que moltes explicacions i descripcions de la natura que fan les ciències es basen en la relació de causalitat. Si la relació de causalitat no és una llei universal, sinó un costum de la nostra ment que tendeix a relacionar idees, tota disciplina que es basi en la causalitat no passarà de ser una simple creença.
Hume diu que els enunciats científics no es poden identificar amb lleis universals, ja que són simples creences recolzades en el costum i la tradició. Que aquest fenomen es succeeixi repetidament dóna a la nostra raó la confiança per creure que sempre serà així. Però no s’ha d’oblidar que són creences, ni universals ni necessàries, com a molt provables.
àEN ALTRES PARAULES:
La crítica a la idea de causa és una conseqüència necessària del criteri humeà. Si volem saber si una idea és veritable el que hem de saber és de quina impressió prové. El límit del nostre coneixement són les impressions.
Llavors el nostre coneixement queda limitat a dues coses: *Les nostres impressions actuals i *Els records de les impressions passades. Per tant, no podem tenir cap coneixement sovre el futur, perqué no tenim impressions sobre el futur.
Amb tot, sovint en la vida quotidiana fem previsions sobre coses que succeiran en el futur: “Si li clavo una puntada de peu al Yassin (A), aquest s’enfadarà(B)”. Però, per què puc suposar que aquest s’enfadarà si encara no ha succeït? La resposta és que tinc una experiència interior que afirma que cada cop que ha succeït A, ha succeït B i ho universalitzo –crec que cada cop que succeeixi A, succeirà B-.
Vulgarment es creu que la causa és la connexió necessària entre A i B. El que coneixem a través dels sentits és que A ha succeït abans que B, i B després que A. Però el fet que hi hagi una connexió necessària entre A i B és improbable. Senzillament ens hem acostumat a creure-ho, però creure simplement és suposar, no saber. De manera que Hume nega que existeixi la causalitat, simplement hi ha una creença, un hàbit. Per tant, el coneixement causal dels fets no és més que una suposició o creença, que prové de l’hàbit o el costum, però no en tinc cap garantia. “La creença sorgeix en totes les qüestions de fet només del costum”.
NO HI HA CAUSALITAT NECESSÀRIA, SIMPLEMENT UNA SUCCECIÓ TEMPORAL.
CRÍTICA A LA METAFÍSICA
La metafísica –aquella disciplina que pretén investigar i esbrinar les realitats més enllà del món sensible i la naturalesa, així com l’ens i l’ésser- és refusada per l’empirisme. No sembla emmarcar-se en cap de les dues categories del coneixement; ni tracta relacions entre idees, ni de fets o fenòmens que es poden observar amb l’experiència. Per lo que no és coneixement, sinó opinions sense consciència sobre el fonament.
CRÍTICA A LA IDEA DE SUBSTÀNCIA
Hume critica també la idea de substància per expressar que només podem fiar-nos dels sentits malgrat que això ens porti a una actitud escèptica. Afirma que podem passar d'una impressió sensible a una altra, però que mai no podem passar d'una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o experiencia. Si la intel·ligència pot arribar a creure que hi ha substància, és simplement per errors en les associacions de idees. La metafísica s’ocupa bàsicament de la idea de substància i Hume aplicarà el seu criteri de validesa per capgirar el panorama filosòfic tradicional.
àEN ALTRES PARAULES: Hume es manté sempre fidel al seu criteri de veritat: la còpia. Podem passar d’una impressió sensible a una altra, però mai passar d’una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o experiència; com és el cas de les idees innates o de substància, per tant aquestes no existeixen. Critica la idea de substància per expressar. Critica aquesta idea per expressar que només podem fiar-nos dels sentits, malgrat que això ens porti a una actitud escèptica. Creiem en substàncies perquè hi ha mecanismes psicològics que ens porten a apreciar constàncies en les coses, però això no implica una necessitat lògica. Només a través de la imaginació ens podem arribar a creure que hi ha substàncies quan la percepció ens indica un món fet de canvis.
àCrítica de la substància extensa: En Locke l'existència del món extern s'havia justificat a partir de la idea de causa. Tenim coneixement del món extern perquè ell (la realitat extramental) és la causa de les nostres impressions.
Hume, però, no accepta la idea de causa perquè podem passar d'una impressió a una altra impressió però no podem anar des de les impressions a una suposada causa o origen de les impressions.Només coneixem impressions, però no sabem -ni podem saber- d'on han sortit les impressions, per tant no podem dir, tampoc, si realment hi ha una realitat diferent a les nostres impressions i idees.
àCrítica del “Jo”: Hume ha demostrat que no hi ha causalitat sinó casualitat. Critica el “Jo” com a realitat diferent de les impressions i les idees. El Jo com a subjecte permanent dels actes psíquics és descartat perquè la identitat personal seria quelcom del tipus “identitat de la ment”, cosa que no existeix. Cap impressió sensible és permanent, sinó que el Jo està en canvi constant.
Per a ell, el jo no té la identitat d’un subjecte singular i immutable, sinó que està constituït per una relació entre percepcions i, en conseqüència, canvia quan les percepcions canvien. Del jo no conec la substància sinó el feix de percepcions.
Però hi ha un problema: Tots posseïm consciència de la nostra identitat personal; malgrat que canviem cada ésser humà es reconeix a ell mateix a través de les seves successives impressions i idees, com és possible? Hume ha de recórrer a la memòria, gràcies a la qual reconeixem la connexió que existeix entre les diferents impressions que se succeeixen. El problema és que s’acostuma a confondre successió i identitat.
Hume s’adona que aquesta resposta no és del tot satisfactòria, però que és una conseqüència necessària del seu concepte de veritat. És per això que diu que cal una actitud escèptica i de tolerància.
àCrítica a la res divina: Nega que Déu pugui ser considerat causa del món perquè el concepte de causa per a ell ja no té sentit. A més, només són legitimes les idees que provnen d’impressions, no tenim cap impressió sobre Déu. Per tant, és impossible afirmar amb seguretat que Déu existeix perquè no en tenim cap impressió i les impressions constitueixen el límit del coneixement.
En Hume, la idea de Déu no serveix per justificar l’origen de les nostres impressions. Tot i això podriem dir que Hume és agnòstic, és a dir, no sap si Déu existeix ja que s’ha trobat amb la impossibilitat de contestar si aquest existeix, després d’aplicar el seu sistema.
EMOTIVISME COM A PROPOSTA MORAL
Emotivisme com a proposta moral.
La Teoria Ètica de Hume s'acostuma a resumir amb una paraula: EMOTIVISME.
· Emotivisme: Teoria segons la qual les idees ètiques i morals provenen de l'emoció, o sentiment, i no tenen una justificació racional.
Es pot definir també l'emotivisme com la teoria contrària a l'intel·lectualisme moral. Per a un emotivista la moral no es basa en la raó, sinó en els sentiments o en la "passion", mot que en anglès té un camp semàntic prou més ampli que en català.
Com a liberal, considera que la importància de l'ètica està en que pot permetre fonamentar la tolerància a les relacions humanes, però no en el seu valor lògic.
Segons Hume, hi ha dos tipus de proposicions: les relacions d'Idees (les de les matemàtiques, física...) i les matèries de fet que depenen de l'experiència. És obvi que l'ètica no és matemàtica i, per tant, ha de quedar descartada la relació d'idees com a fonament ètic. Les Matter of Facts, però, no tenen cap caràcter necessari i per tant els judicis ètics tampoc no són conclusius.
Per tant, un judici moral no pot ser Questions de fet ni Relacions d’Idees.
Posem per ex: "No mataràs". No és una proposició de tipus matemàtic ni prové de l'experiència. L'únic que pot fonamentar aquest manament és un sentiment o, si es vol, una emoció.
Per altra banda, o l'origen dels sentiments morals està en alguna mena de "causalitat" (i ja hem vist les dificultats per justificar aquest concepte), o hem de buscar-lo en el pur atzar: no hi ha manera d'escapar a aquest dilema.
Hume és autor d'un llibre capdal en la teoria ètica: Investigació sobre els orígens de la moral: Aquest llibre en el s.XX ha tingut una gran influència sobre l'ètica analítica britànica, especialment a partir de la revaloració que en va fer G.E.Moore en el seu llibre "Principi Ethica", potser el text més influent en la filosofia moral anglosaxona al segle passat.
Hume vol fonamentar una ètica de la mateixa manera que Newton, l'intel·lectual més prestigiós del moment, havia fonamentat la Física, és a dir, basant-se en el principi d'atracció entre els cossos -que ell tradueix (o millor, adapta) com a "simpatia". El valor moral d'un acte dependrà del sentiment que provoquen en el subjecte. Hi ha fets, accions o individus (i fins i tot entitats no humanes: animals o paisatges) que ens atrauen, perquè els trobem simpàtics i això és el que anomenem "bo". Aquesta "simpatia" té un element psicològic i quasi instintiu.
L'ètica no té, doncs, "valor de veritat", ni té res a veure amb inferències lògiques. Això explica que per a Hume sigui inatacable la famosa frase "no és contradictori a la raó preferir la destrucció del món abans que una esgarrinxada al meu dit" [o "triar la meva ruïna total per impedir la menor molèstia a un indi"]. Simplement explica una preferència que, pot ser xocant o excèntrica però no "falsa". Cap proposició ètica no és ni veritable, ni falsa. Tan sols expressa els sentiments d'aquell qui l'expressa.
Tanmateix l'ètica no és un pur atzar perquè podem utilitzar el mètode experimental a l'hora d'avaluar les nostres accions. L'emotivisme humeà és una teoria relativista amb una forta barreja d'elements analítics i psicològics, però finalment inclou també una avaluació realista de les conseqüències dels nostres actes que l'acosta a l'utilitarisme.
PER MÉS INFO POS http://www.alcoberro.info/planes/empirisme2.htm, o llibre de text, o dossier, o miñarro!
PETIN
L’ORIGEN I LA JUSTIFICACIÓ DEL CONEIXEMENT
La revolució científica va aportar molts coneixements en els diferents camps d’estudi de la naturalesa i va significar la desfeta del sistema de pensament de l’època medieval –l’escolàstica- i la pèrdua d’influència d’Aristòtil.
Amb Descartes s’inaugura la filosofia moderna i un nou estil de pensament, el racionalisme, amb el que la raó serà el centre de l’individu. La matemàtica serà la ciència modèlica, necessària per poder conèixer la naturalesa, l’estructura de la qual segueix un ordre matemàtic.
L’empirisme és el segon corrent de l’època moderna, que apareix com a resposta al racionalisme, els seus principals representants són Locke, Berkeley i Hume –aquest últim porta l’empirisme a la seva culminació-. Determinant en l’aparició de l’empirisme anglès fou la tradició de l’observació i estudi de la natura –Guillemd’Occan i Bacon són precedents-Racionalisme i empirisme comparteixen la preocupació pel problema de l’origen i justificació del coneixement, però són ben diferents:
Racionalisme
Ø Gran confiança en la capacitat humana de conèixer la realitat.
Ø Alliberació de la raó dels dictats de la fe i les veritats no demostrades.
Ø Consideració de la consciència subjectiva com a principi del pensament de la realitat.
Ø Innatisme.
Ø Valoració de les mates com a model de coneixement.
Ø Valoració de la capacitat racional i el rebuig dels sentits com a òrgans del coneixement.
Ø Èmfasi en la idea de substància com a eix central dels sistemes filosòfics.
Empirisme
Ø Supremacia de l’experiència, font fonamental de coneixement, el criteri de veritat i el límit fins on pot accedir la raó humana. Més enllà de les dades i la informació que els sentits ens proporcionen, la raó no hi té res a fer. Tot i reconèixer la importància a la raó, l’experiència és més important.
Ø Negació de l’innatisme, la ment humana està inicialment buida i per omplir-la depenem de la informació que ens proporcionen els sentits: tot coneixement és adquirit.
Ø Dificultat o impossibilitat d’una metafísica, constaten les dificultats per obtenir un coneixement metafísic vàlid.
Ø Ciències experimentals com a model, es fixen sobretot en el recurs a l’observació i l’experimentació de ciències com la física.
L’EPISTEMOLOGIA EMPIRISTA
Què podem conèixer? Hi ha límits del coneixement? Com podem estar segurs del que esbrinem? Són alguns dels seus reptes principals.
LOCKE: L’EXPERIÈNCIA FIXA ELS LÍMITS
Es pot a avançar molt poc en la ciència i qualsevol investigació humana si abans no s’aclareixen quines són les possibilitats i capacitats de l’enteniment humà. La seva
obra més important Assaig sobre l’enteniment humà (1960), considerat l’obra iniciàtica de l’empirisme, on s’hi estableixen les bases. El seu valor consisteix a haver fixat el principi de l’empirisme: la raó treballa amb el material de l’experiència, no és infal·lible ni autònoma, constitueix la garantia i el límit de l’èxit racional.
ORIGEN DE LES NOSTRES IDEES
Només podem accedir al món que ens envolta i conèixer-lo mitjançant les representacions que ens fem, les idees constitueixen els continguts bàsics amb que treballa l’enteniment. Alhora d’investigar serà imprescindible establir l’origen d’aquestes idees.
El primer es constatar que no hi ha idees innates, tot el que hi ha en la nostra ment prové de l’experiència, ja sigui directa o indirectament. Les idees simples són aquelles que no es poden dividir i que provenen de l’experiència –sensació/experiència externa o reflexió/experiència interna-. Les idees complexes són la combinació que fa l’enteniment amb les idees simples.
LA IDEA DE SUBSTÀNCIA
És una idea complexa. L’enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes. A més considerem que aquesta no tan sols com el nom que donem al conjunt de sensacions que s’acostumen a produir juntes, sinó com una realitat material que roman com a suport i causa d’aquestes. Aquesta idea de substància com a suport és el que Locke problemitzarà.
Substàncies: Locke és el primer a dir que existeixen però que no les coneixem. Ex: Rosa .En la rosa coneixem la forma, el color, la fragància, ..però cap d'aquests elements no és la rosa. Realment no sabem que és la substància .És el suport de les qualitats sensibles. estrictament és incognoscible. Locke diu que és "un no-se-què suport de les qualitats sensibles que conec”.
BERKELEY I EL REBUIR DEL MATERIALISME
Partint d’idees empiristes dedueix conclusions soprenents i, aparentment, no empiristes: l’inexistència de la realitat material. El deisme del moment defensava l’existència de Déu que donava impuls al món i després se’n desentenia. Berkeley només podia concebre un Déu que intervenia i participava contínuament en la seva creació. D’altra banda, el materialisme, cada cop més estès, ho reduïa tot a la matèria, cosa que Berkeley rebutja.
Fa seves les teories més importants de Locke: només podem tenir certesa de les nostres idees o percepcions. Més enllà del que percebo tot és confús i dubtós; ni tan sols de la realitat que suposadament origina i causa les percepcions no en puc tenir seguretat. Les percepcions –els continguts del meu conexiement- són eternament subjectives.
Només podem afirmar l’existència de continguts mentals –percepcions i idees- i de subjectes espirituals, les ments que les posseeixen. Si no existeix una realitat material, com s’explica la regularitat i continuïtat de les nostres sensacions? Com és que aquestes no són arbitràries i caòtiques? Com és que els diferents subjectes tenen percepcions semblants si aquestes, en teoria, són subjectives? La resposta és Déu, la causa de les nostres idees, responsable i del seu odre i la seva regularitat.
HUME, CULMINACIÓ DE L’EMPIRISME
UNA MICA DE BIOGRAFIA
Us la apañeu que està al dossier i no és tant difícil ni important (és l’apartat de “un il·lustrat escocès”).
INVESTIGANT EL CONEIXEMENT
De l’empirisme i la il·lustració, n’heretà l’interès per fonamentar i legitimar el coneixement humà. Era ben conscient de les dificultats que implica la recerca d’un coneixement segur. Considera que abans d’inciar qualsevol investigació, cal investigar el coneixement mateix per establir una base ferma que el mantingui. Com que el subjecte de coneixement és sempre l’ésser humà, la investigació tindrà com a pas previ l’estudi de la naturalesa humana. És a dir, totes les ciències són producte dels humans i depenen de la capacitat mental humana, per tant s’ha d’estudiar primer l’home i les seves facultats: només d’aquesta manera es pot saber si les seves produccions tenen garantia.
L’ORIGEN DE LES NOSTRES IDEES
Tots els nostres continguts mentals són percepcions, que provenen de l’experiència. No vol donar per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món, per lo que les classifica:
IMPORTANT! AQUI VA LA TAULA DE LES PERCEPCIONS QUE HI HA AL DOSSIER
RELACIONS D’IDEES I QÜESTIONS DE FET
Els nostres continguts mentals es redueixen a impressions o idees, amb les que pensem i raonem –fem judicis i afirmacions, a més d’establir relacions entre les nostres percepcions-. Aquests judicis es poden classificar en dos classes del coneixement:
Ø Coneixement matemàtic: relacions d’idees à s’expressen en proposicions analítiques à són a priori (independents de l’experiència) à el predicat no aporta res nou. Analitzant el subjecte trobem el predicat (triangle té 3 angles). No serveix per progressar la ciència. Són universals, necessàries i no extensives.
Ø Coneixement empíric: qüestions de fet à s’expressen en proposicions sintètiques à són a posteriori (ens ve donat amb l’experiència) à si analitzem el subjecte no trobem el predicat à el predicat afegeix una cosa nova. Són particulars, contingents i extensives.
àOSIGUI QUÈ:
Tot Hume és un intent d’impugnar Descartes per dogmàtic. Hume afirma que el criteri de veritat és el principi de la còpia: Només és veritat aquella idea que prové d’una impressió. “Substància no és una idea certa perquè no en tenim cap impressió.
La filosofia empírica radical de Hume deriva en un escepticisme moderat: el món humà no és el de les veritats absolutes, sinó el de les veritats probables i canviants.
Això en teoria del coneixement implica: *Revisar el criteri de veritat a través del principi de cópia –només es veritat aquella idea que sabem de quina impressió prové-, *Crítica de substància i causa –que no provenen de cap impressió sensible- i *Considerar pseudoconceptes Jo, Déu i Món (les 3 substàncies cartesianes).
Hume no estava d’acord com Locke havia utilitzat el concepte d’idea –per Locke era tot el que coneixem-. Hume en canvi reserva la paraula idea per designar només alguns continguts del coneixement. Distingeix entre
Ø Impressions: Tot el que coneixem a través dels sentits; primàries, més vives que les idees i sempre veritables. Ell diu que són “les nostres percepcions fortes i vives”.
Ø Idees: Provenen de les impressions i són més febles. Simples representacions o còpies en el pensament. “Les tènues imatges en el pensar i el raonar”.
A partir d’aquesta distinció, elabora el criteri de veritat que utilitzarà sempre, el principi de còpia: NOMÉS SÓN VERITAT LES IDEES QUE PROVENEN D’UNA IMPRESSIÓ.
A més d’aquesta distinció entre els dos elements del coneixement Hume introdueix també una altra distinció entre dos modes de coneixement (explicats més amunt): les *Relacions d’idees, amb les que n’hi ha prou amb analitzar el subjecte de la proposició per saber el seu valor de veritat “un triangle té 180º” –és així per ous- i les *Qüestions de fet, amb les que no n’hi ha prou amb analitzar el subjecte sinó que cal recórrer a l’experiència “Avui plou” –doncs comprova-ho-.
A les qüestions de fet el criteri de veritat és el de la relació entre impressió i idea. Només és veritat el que prové d’una impressió. La major part de les proposicions que emprem en la vida quotidiana són d’aquesta mena.
L’ASSOCIACIÓ D’IDEES
Les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les representacions mentals amb que argumentem o raonem són copies de les nostres impressions o percepcions més vives. Les idees complexes són també una còpia d’impressions complexes? En alguns casos, però existeixen altres tipus d’idees que no en són exactament copies, sinó una combinació o unió fantasiosa que fa la imaginació amb les idees simples –com és el cas d’un àngel, cos humà+ales-.
La imaginació és la facultat encarregada de combinar impressions simples i formar idees complexes. De vegades ho fa de manera fantasiosa, però en la majoria dels casos ho fa seguint certes lleis i regularitats i es que determinades idees semblen dur a unes altres –el fum fa pensar en foc-. Són les lleis d’associacions d’idees i poden ser:
Ø Semblança: quelcom en la nostra ment que l’empeny a associar idees entre les quals hi ha algun grau de semblança –com una foto i el model real d’aquesta-.
Ø Contigüitat en l’espai i el temps: una idea porta a una altra quan entre elles hi ha una relació de proximitat en el temps o l’espai –barca i mar, per exemple-.
Ø Causa-efecte: el nostre enteniment crea una expectativa de futur; espera que certs fets segueixin a d’altres, tal com ho han fet en el passat –si està el carrer mullat és que ha plogut-.
EL PROBLEMA DE LA CAUSALITAT
La relació causa-efecte no es limita a ser una llei que associa o relaciona les idees en la nostra ment, és una relació que atribuïm als esdeveniments i que, a més, es trobaria a la base de moltes de les nostres explicacions de la realitat i molts dels nostres comportaments. Aquesta relació a estat acceptada acríticament, però Hume vol examinar la legitimitat d’aquesta, cosa que fa aplicant el principi empirista. Per tota idea o creença ha de comprovar de quina impressió n’és copia, si no troba l’original aquesta és il·legítima.
Però que és una relació causal? És el cas de la relació entre el foc i l’escalfament de l’aigua, l’un sembla que dugui inevitablement a l’altre, com si fos una connexió necessària. Hume recorre a l’experiència per validar aquest suposat coneixement i no troba cap impressió de necesitat entre els dos fenòmens. L’únic que s’observa és que un fet va seguit de l’altre, però no existeix cap connexió necessària.
Finalment, Hume conclou que la idea de connexió necessària es fruit de la imaginació. I es que després d’observar nombroses vegades que un fenomen va seguit d’un altre, acabem pensant que sempre serà així, ja que s’ha convertit en un costum o un hàbit. Tot plegat resulta molt útil per viure, ja que sense aquesta projecció el món es tornaria caòtic i imprevisible. Malgrat la utilitat, segueix essent una simple creença i no un coneixement universal i necessari.
LA PROBABILITAT DE LA CIÈNCIA
La sospita que afecta la relació de causalitat representa un qüestionament de la ciència i es que moltes explicacions i descripcions de la natura que fan les ciències es basen en la relació de causalitat. Si la relació de causalitat no és una llei universal, sinó un costum de la nostra ment que tendeix a relacionar idees, tota disciplina que es basi en la causalitat no passarà de ser una simple creença.
Hume diu que els enunciats científics no es poden identificar amb lleis universals, ja que són simples creences recolzades en el costum i la tradició. Que aquest fenomen es succeeixi repetidament dóna a la nostra raó la confiança per creure que sempre serà així. Però no s’ha d’oblidar que són creences, ni universals ni necessàries, com a molt provables.
àEN ALTRES PARAULES:
La crítica a la idea de causa és una conseqüència necessària del criteri humeà. Si volem saber si una idea és veritable el que hem de saber és de quina impressió prové. El límit del nostre coneixement són les impressions.
Llavors el nostre coneixement queda limitat a dues coses: *Les nostres impressions actuals i *Els records de les impressions passades. Per tant, no podem tenir cap coneixement sovre el futur, perqué no tenim impressions sobre el futur.
Amb tot, sovint en la vida quotidiana fem previsions sobre coses que succeiran en el futur: “Si li clavo una puntada de peu al Yassin (A), aquest s’enfadarà(B)”. Però, per què puc suposar que aquest s’enfadarà si encara no ha succeït? La resposta és que tinc una experiència interior que afirma que cada cop que ha succeït A, ha succeït B i ho universalitzo –crec que cada cop que succeeixi A, succeirà B-.
Vulgarment es creu que la causa és la connexió necessària entre A i B. El que coneixem a través dels sentits és que A ha succeït abans que B, i B després que A. Però el fet que hi hagi una connexió necessària entre A i B és improbable. Senzillament ens hem acostumat a creure-ho, però creure simplement és suposar, no saber. De manera que Hume nega que existeixi la causalitat, simplement hi ha una creença, un hàbit. Per tant, el coneixement causal dels fets no és més que una suposició o creença, que prové de l’hàbit o el costum, però no en tinc cap garantia. “La creença sorgeix en totes les qüestions de fet només del costum”.
NO HI HA CAUSALITAT NECESSÀRIA, SIMPLEMENT UNA SUCCECIÓ TEMPORAL.
CRÍTICA A LA METAFÍSICA
La metafísica –aquella disciplina que pretén investigar i esbrinar les realitats més enllà del món sensible i la naturalesa, així com l’ens i l’ésser- és refusada per l’empirisme. No sembla emmarcar-se en cap de les dues categories del coneixement; ni tracta relacions entre idees, ni de fets o fenòmens que es poden observar amb l’experiència. Per lo que no és coneixement, sinó opinions sense consciència sobre el fonament.
CRÍTICA A LA IDEA DE SUBSTÀNCIA
Hume critica també la idea de substància per expressar que només podem fiar-nos dels sentits malgrat que això ens porti a una actitud escèptica. Afirma que podem passar d'una impressió sensible a una altra, però que mai no podem passar d'una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o experiencia. Si la intel·ligència pot arribar a creure que hi ha substància, és simplement per errors en les associacions de idees. La metafísica s’ocupa bàsicament de la idea de substància i Hume aplicarà el seu criteri de validesa per capgirar el panorama filosòfic tradicional.
àEN ALTRES PARAULES: Hume es manté sempre fidel al seu criteri de veritat: la còpia. Podem passar d’una impressió sensible a una altra, però mai passar d’una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o experiència; com és el cas de les idees innates o de substància, per tant aquestes no existeixen. Critica la idea de substància per expressar. Critica aquesta idea per expressar que només podem fiar-nos dels sentits, malgrat que això ens porti a una actitud escèptica. Creiem en substàncies perquè hi ha mecanismes psicològics que ens porten a apreciar constàncies en les coses, però això no implica una necessitat lògica. Només a través de la imaginació ens podem arribar a creure que hi ha substàncies quan la percepció ens indica un món fet de canvis.
àCrítica de la substància extensa: En Locke l'existència del món extern s'havia justificat a partir de la idea de causa. Tenim coneixement del món extern perquè ell (la realitat extramental) és la causa de les nostres impressions.
Hume, però, no accepta la idea de causa perquè podem passar d'una impressió a una altra impressió però no podem anar des de les impressions a una suposada causa o origen de les impressions.Només coneixem impressions, però no sabem -ni podem saber- d'on han sortit les impressions, per tant no podem dir, tampoc, si realment hi ha una realitat diferent a les nostres impressions i idees.
àCrítica del “Jo”: Hume ha demostrat que no hi ha causalitat sinó casualitat. Critica el “Jo” com a realitat diferent de les impressions i les idees. El Jo com a subjecte permanent dels actes psíquics és descartat perquè la identitat personal seria quelcom del tipus “identitat de la ment”, cosa que no existeix. Cap impressió sensible és permanent, sinó que el Jo està en canvi constant.
Per a ell, el jo no té la identitat d’un subjecte singular i immutable, sinó que està constituït per una relació entre percepcions i, en conseqüència, canvia quan les percepcions canvien. Del jo no conec la substància sinó el feix de percepcions.
Però hi ha un problema: Tots posseïm consciència de la nostra identitat personal; malgrat que canviem cada ésser humà es reconeix a ell mateix a través de les seves successives impressions i idees, com és possible? Hume ha de recórrer a la memòria, gràcies a la qual reconeixem la connexió que existeix entre les diferents impressions que se succeeixen. El problema és que s’acostuma a confondre successió i identitat.
Hume s’adona que aquesta resposta no és del tot satisfactòria, però que és una conseqüència necessària del seu concepte de veritat. És per això que diu que cal una actitud escèptica i de tolerància.
àCrítica a la res divina: Nega que Déu pugui ser considerat causa del món perquè el concepte de causa per a ell ja no té sentit. A més, només són legitimes les idees que provnen d’impressions, no tenim cap impressió sobre Déu. Per tant, és impossible afirmar amb seguretat que Déu existeix perquè no en tenim cap impressió i les impressions constitueixen el límit del coneixement.
En Hume, la idea de Déu no serveix per justificar l’origen de les nostres impressions. Tot i això podriem dir que Hume és agnòstic, és a dir, no sap si Déu existeix ja que s’ha trobat amb la impossibilitat de contestar si aquest existeix, després d’aplicar el seu sistema.
EMOTIVISME COM A PROPOSTA MORAL
Emotivisme com a proposta moral.
La Teoria Ètica de Hume s'acostuma a resumir amb una paraula: EMOTIVISME.
· Emotivisme: Teoria segons la qual les idees ètiques i morals provenen de l'emoció, o sentiment, i no tenen una justificació racional.
Es pot definir també l'emotivisme com la teoria contrària a l'intel·lectualisme moral. Per a un emotivista la moral no es basa en la raó, sinó en els sentiments o en la "passion", mot que en anglès té un camp semàntic prou més ampli que en català.
Com a liberal, considera que la importància de l'ètica està en que pot permetre fonamentar la tolerància a les relacions humanes, però no en el seu valor lògic.
Segons Hume, hi ha dos tipus de proposicions: les relacions d'Idees (les de les matemàtiques, física...) i les matèries de fet que depenen de l'experiència. És obvi que l'ètica no és matemàtica i, per tant, ha de quedar descartada la relació d'idees com a fonament ètic. Les Matter of Facts, però, no tenen cap caràcter necessari i per tant els judicis ètics tampoc no són conclusius.
Per tant, un judici moral no pot ser Questions de fet ni Relacions d’Idees.
Posem per ex: "No mataràs". No és una proposició de tipus matemàtic ni prové de l'experiència. L'únic que pot fonamentar aquest manament és un sentiment o, si es vol, una emoció.
Per altra banda, o l'origen dels sentiments morals està en alguna mena de "causalitat" (i ja hem vist les dificultats per justificar aquest concepte), o hem de buscar-lo en el pur atzar: no hi ha manera d'escapar a aquest dilema.
Hume és autor d'un llibre capdal en la teoria ètica: Investigació sobre els orígens de la moral: Aquest llibre en el s.XX ha tingut una gran influència sobre l'ètica analítica britànica, especialment a partir de la revaloració que en va fer G.E.Moore en el seu llibre "Principi Ethica", potser el text més influent en la filosofia moral anglosaxona al segle passat.
Hume vol fonamentar una ètica de la mateixa manera que Newton, l'intel·lectual més prestigiós del moment, havia fonamentat la Física, és a dir, basant-se en el principi d'atracció entre els cossos -que ell tradueix (o millor, adapta) com a "simpatia". El valor moral d'un acte dependrà del sentiment que provoquen en el subjecte. Hi ha fets, accions o individus (i fins i tot entitats no humanes: animals o paisatges) que ens atrauen, perquè els trobem simpàtics i això és el que anomenem "bo". Aquesta "simpatia" té un element psicològic i quasi instintiu.
L'ètica no té, doncs, "valor de veritat", ni té res a veure amb inferències lògiques. Això explica que per a Hume sigui inatacable la famosa frase "no és contradictori a la raó preferir la destrucció del món abans que una esgarrinxada al meu dit" [o "triar la meva ruïna total per impedir la menor molèstia a un indi"]. Simplement explica una preferència que, pot ser xocant o excèntrica però no "falsa". Cap proposició ètica no és ni veritable, ni falsa. Tan sols expressa els sentiments d'aquell qui l'expressa.
Tanmateix l'ètica no és un pur atzar perquè podem utilitzar el mètode experimental a l'hora d'avaluar les nostres accions. L'emotivisme humeà és una teoria relativista amb una forta barreja d'elements analítics i psicològics, però finalment inclou també una avaluació realista de les conseqüències dels nostres actes que l'acosta a l'utilitarisme.
PER MÉS INFO POS http://www.alcoberro.info/planes/empirisme2.htm, o llibre de text, o dossier, o miñarro!
PETIN
domingo, 8 de febrero de 2009
Composició IV
1.IDENTIFICACIÓ
1.2.Autor o escola: Kandinsky, Wasily
1.3.Datació: 1911
1.4.Estil, període al qual pertany: art abstracte
1.5.Ubicació (original i actual): Kunstammlung Nordrhein-Westfalen, a Düsseldorf.
1.6.Ressenya breu:
1.6.1.Tècnica: oli
1.6.2.Suport: tela
1.6.3.Contingut: paisatge, retrat, pintura religiosa, natura morta, narratiu, històric, de gènere quotidià, informal,...
1.6.4.Abstracta
1.6.5.Mesures: 1’59x2’5 m.
1.7.Estat de conservació: bon estat de conservació.
2. COMENTARI FORMAL
2.1. Es important el dibuix? No. Les formes tendeixen a diluir-se entre colors contrastats. Podem observar línies rectes, diagonals i corbes.
2.2. Composició: hi ha dues línies rectes que divideixen la composició.
asimètrica
tancada(tots els elements s'adrecen al centre teòric)
plans de la pintura: podem observar diferents formes superposades.
no unitària: hi ha elements que es poden individualitzar.
línies principals de l'obra: diagonal
volum: plana.
2.3. Perspectiva:
plana (pla únic).
2.4. Color: es percep en relació amb els altres.
Colors càlids: gamma de rojos, grocs i verds
Colors freds: blaus grisos i violetes
Colors primaris: groc, vermell i blau.(expandeixen la llum)
Colors secundaris: taronja, verd i violeta.(absorbeixen la llum)
Colors complementaris:
taronja -blau.
lila- groc. màxim contrast i equilibri
verd -vermell.
Colors simbòlics
2.5. Llum: la llum procedeix dels mateixos colors.
2.6. Ritme: repòs (dinàmic)
2.7. DESCRIPCIÓ DE L'OBRA:
Un conjunt de línies i colors en el qual es pot identificar una mica de figuració. Es pot veure l’arc de Sant Martí, i dos “guerrers” al davant de la muntanya blava.
2.8.Característiques de l'estil. Influències i relacions: prescindeix d’objectes i formes que es poden reconèixer amb facilitat, combina línies i colors en un sentit purament plàstic. Predomina el color com a mitjà expressiu sense renunciar a algunes formes significatives. Influït pels fauvistes i per Gauguin i Van Gogh, també pels vitralls de les esglésies i per l’art rus.
Influirà en tota la resta de moviments abstractes.
3.1.Contingut i significació:
Tema: el títol de composició fa referència a obres que elabora lentament i que estan relacionades amb composicions musicals. El títol de batalla es considera una lluita entre elements pictòrics que s’enfronten (color groc contra blau, línia recta contra corba).
3.2.Funció: decorativa, expressiva del món individual de l' artista.
3.3.Aportacions, innovacions: art abstracte, grans taques de colors combinades de forma harmònica. Relació entre pintura i música
3.4..Context històric: l’any 1917 hi ha la Revolució Russa i Kandinsky marxa a Alemanya. Bauhaus és una escola de disseny alemanya molt revolucionària, on ell serà professor a l’any 1921. Al 1933 va ser tancada pels nazis ja que deien que era un art pervertit.
3.5..Història de l'obra: forma part de tota una col·lecció d’obres que titula composicions que van vinculades a composicions musicals.
jueves, 5 de febrero de 2009
USA
YA SÉ QUE NO TIENE NADA QUE VER CON APUNTES... PERO ME HACÍA GRACIA SUBIR ESTA FOTO =) PARA QUE VEÁIS LAS CLASES QUE HACÍA YO EN VERANO... JAJAJA CADA UNO A SU BOLA, SÍ...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
