Paral·lelament a la rwevolució liberal, l’economia espanyola va experimentar canvis importants però no tant com altres paisos eurpeus (excepte Pais Basc i Catalunya). L’agricultura va evolucionar i la propietat de la terra va canviar de mans (desamortitzacions). Ferrocarril i creació d’un mercat únic, primeres manifestacions del moviment obrer.
-->Demografia
Població europea va crèixer moltíssim (increment de la població absoluta, augment població urbana, disminució de sector primari...); l’espanyola també però, a un ritme molt més lent, degut a que la taxa de mortalitat es va mantenir (guerra civil, retard i escàs creixement de la indústria, epidèmies...).
-->Agricultura
Polítics il·lustrats intentaren modernitzar l’agricultura però, sempre topaven amb el sistema de propietat de la terra (casi tota en poder de Església i noblesa). El caràcter rendista i poc emprenedor d’aquests va crear un fre per l’arrencada econòmica. Calia invertir en maquinària, adobs i estudis del camp per que fos més rendible. Terres cultivades per arrendataris. Els camperols eren molt pobres i treballaven a llocs petits, es dificultava l’acumulació de beneficis per millorar els conreus. També hi havia les anomenades terres comunals, que eren grans extensions en propietat dels municipis no/mal cultivades. Terres d’Església i municipis eren en mans mortes, ja que no es podien vendre. Avenç impossible.
Desamortitzacions
Polítics liberals sabien que a altres països els canvis de propietat de la terra havien generat una gran expansió i pensaven que calia posar fi a les restes del règim senyorial, una d’aquestes era vendre les propietats en mans mortes perquè nous propietaris modernitzessin el camp.
Els canvis més importants en l’estructura de la terra foren les desamortitzacions aplicades el 1836 i el 1855, van consistir en l’expropiació de gran part dels bens de l’Església i terres comunals dels municipis (declarats béns nacionals i venuts en subhasta pública). La primera es va dur a terme durant la regència de Maria Cristina i inspirada per Mendizábal (ministre d’hisenda). El govern va nacionalitzar tits els béns religiosos i els va vendre molt barats, amb els ingressos es va afrontar el problema del deute públic i finançar l’exèrcit contra els carlins. La segona, duta a terme durant el bienni progressista pel ministre d’hisenda Madoz, va posar a la venda totes les terres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i ordres militars. Consistia a taxar les propietats i subhastar-les; el pagament es podia fer en efectiu, donant un primer termini (1/5 part) i la resta en 15 anys, o bé pagant una part amb títols de deute públic i la resta a terminis durant 8 anys.
Conseqüències: *Canvis de propietat (40% va canviar de mans i 3/5 de l’estat van ser venudes). Els compradors però, van ser sobretot terratinents i clergues seculars (que van engruixir el seu patrimoni) o comerciants i industrials (que veien en la possessió, un símbol de prestigi). *Inestabilitat i inseguretat de molts agricultors (van perdre els drets d’ús de béns comunals), es produir una proletarització per part de molts pagesos. Finalment (tot i que no va emergir una nova classe de propietaris rurals actius i emprenedors, tal i com s’esperava) *ampliació de la superfície cultivada.
Avenços en l’agricultura comercial
Segona meitat s.XIX, agricultura orientada cap a la comercialització (vinya, cítrics, arròs, canya de sucre, oli, fruits secs, espart...). Especialment vinya, 1850-1875 es van triplicar les exportacions, s’explica per una plaga que provoca la ruïna de les vinyes franceses. 70’s i 80’s Espanya es va convertir en primera potència mundial vinícola i es van configurar diverses zones amb monocultiu. El conreu tradicional cerealístic continuava predominant, i se n’explotava força.
-->Transformacions industrials
Revolució industrial va afectar de ple 2 zones: Catalunya i el País Basc. En conjunt no va ser tant important com a altres països.
L’endarreriment de la indústria espanyola
Últim terç del segle alguns països començaven la segona fase de rev. Industrial. Espanya però continuava basat en l’agricultura, a excepció del tèxtil català i la siderúrgica basca. Dues explicacions per l’endarreriment: *poca demanda de productes manufacturats per part de la societat espanyola (pobresa, poc poder adquisitiu) i *proteccionisme excessiu que els industrials bascos i catalans van aconseguir imposar als governs liberals. Catalunya havia de fer productes més cars que els estrangers (ja que no tenia carbó, ni ferro, ni bons ports), d’altra banda no es va estimular la renovació tecnològica. Cal afegir manca d’inversions i males comunicacions. Alguns problemes es van anar solucionant, lent avenç.
El cas català: la indústria tèxtil
*Condicions i precedents
A més de capital, mà d’obra i tecnologia, dues condicions més perquè aquesta prosperi: l’existència de matèries primeres o fonts abundants i barates i una bona demanda de teixits. A Catalunya no es donaven però, es va crear una important indústria tèxtil gracies a l’avançament de l’economia catalana respecta l’espanyola i al proteccionisme aplicat per gairebé tots els governs liberals. Catalunya s’havia aprofitat de la llibertat de comerç amb les colònies americanes. L’exportació de teixits va donar força beneficis. L’agricultura també s’havia modernitzat i orientat cap al mercat. Les desamortitzacions van crear latifundis ja que predominaven pagesos emfiteutes, que van adquirir a bon preu les terres. Rendiment del comerç i manifactures font principal de capital català. A més, creixement demogràfic va oferir força mà d’obra. Per últim, esperit d’iniciativa i de risc de molts catalans.
*1832-1833: l’arrencada
Un exemple d’aquest espetir emprenedor és el dels germans Bonaplata que (juntament amb Vilaregut i Rull) fundaren la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia. Primera fàbrica que funcionava amb vapor. Innovació tecnològica, esperit d’iniciativa, capital comercial i mà d’obra abundant i també recerca d’un mercat per a l’explotació, van fer que la rev. industrial arribés a Catalunya. Destrucció de la fàbrica Bonaplata en un avalot popular (1835) i primera guerra carlina van endarrerir el procés d’industrialització. L’empenta inicial aviat arribà a poblacions com Sabadell i Terrassa, que s’especialitzaren en teixits de llana.
*Colònies industrials
Indústria tèxtil catalana va seguir inicialment el model anglès (ús de carbó per assolir la pressió de vapor necessària per moure les politges, filoses i telers. Van comprar o imitar maquinària i tecnologia anglesa. A partir de 1960 davant l’elevat cost del carbó es va buscar l’aprofitament de salts d’aigua en els corrents dels rius per moure les turbines. Es van crear moltes colònies industrials, que facilitaven l’aïllament i el control dels treballadors quan ja començaven a organitzar-se.
*Proteccionisme
Superioritat anglesa en preus i control del mercat va obligar la indústria catalana a protegir la seva producció, es va evitar la importació de teixits anglesos. Aquest proteccionisme va permetre l’existència de la indústria tèxtil, també va marcar el sostre del mercat d’aquesta, ja que, no podia competir amb els teixits britànics en altres països. Creixement important, la població espanyola va substituir teixits de lli o llana pels de cotó. 1830-1850 Catalunya passà de tenir una demanda del 20 al 75%. El proteccionisme no va ser un fre per a la renovació tecnològica i es mecanitzà la indústria gradualment (1830-1855). Per exemple la maquina de filar catalana estil l’spinning-jenny anglesa o la introducció de selfactines (1840). La rev. industrial catalana amb el seu desenvolupament peculiar a base de risc, iniciativa, treball i proteccionisme va constituir un senyal d’identitat.
*Fases econòmiques
Expansió constant fins al final de 50’s seguida d’una crisi durant la dècada següent. Les causes d’aquesta crisi foren les noves possibilitats d’inversió (construcció ferrocata o compra de terres segona desamortització) i també l’encariment del cotó a causa de la guerra de Sucessió nord-americana. L’últim ¼ de segle, ve caracteritzat per una recuperació lenta i constant fins el 1989 (indp. colònies americanes), mercats que absorbiren el 20% de la producció téxtil catalana.
La indústria siderúrgica al País Basc
Era ric en mines de ferro. Petites fàbriques de ferro dolç s’havien explotat des de feia segles a les mines biscaïnes. Exportaven ferro a la resta d’Espanya i a les colònies americanes, però amb la independència d’aquestes es va entrar en crisi. Els comerciants bascos van aprofitar per crear indústries noves i substituir els productes que tradicionalment havien importat. Aprofitant el proteccionisme i la supressió parcial dels furs el 1841 (cosa que va permetre en lliure comerç amb la resta d’Espanya), Bilbao i San Sebastià es van convertir en ports per on passaven productes provinents de Castella i vall de l’Ebre. Proteccionisme va ser una de les raons del suport de la burgesia comercial a l’Estat liberal i de la seva hostilitat envers els carlins. A partir de 1860 l’explotació de les mines de ferro i la posterior exportació a la Gran Bretanya van enriquir una part dels comerciants bascos. Amb aquest capital i la iniciativa d’alguns es van construir importants drassanes a la ria de Bilbao, d’on s’extreia el mineral i més tard es crearen alts forns. Darrers 20 anys del segle, la indústria va der un salt endavant i a Guipúscoa es van crear moltes empreses de transformació d’acer. L’arrencada s’explica per la política proteccionista de darrer 1/3 i l’expansió de l’acer que va substituir el ferro dolç. Cal afegir altres factors com matèria primera excel·lent i font d’energia barata. D’altra banda importava d’Anglatera un carbó a bon preu, ja que aprofitava com a transport els mateixos vaixells que hi exportaven el ferro. Va estimular la creació d’altres industries (química, maquinària industrial i transports, drassanes...).
Altres activitats industrials i mineres
La industrialització a Espanya va afectar altres sectors (agroalimentari, químic, mecànic i el d’explotació minera) que no van arribar a tenir tanta importància. Agroalimentària cal destacar les fàbriques de farina, les empreses de vins i alcohols i la producció d’oli l’oliva. El químic, lligat a la indústria tèxtil i a la fabricació de dinamita per l’explotació minera. Mecànica –més feble- cal destacar El vapor dels germans Bonaplata, la Nuevo Vulcano de la Barceloneta (1836) i, sobretot, la fusió (1855) de diverses empreses metal·lúrgiques de Barcelona. L’extracció minera va progressar força, sobretot a partir de la llei de bases mineres (1868), que va permetre l’entrada de fortes inversions estrangeres en el sector. Empreses foranes van comprar les principals mines del centre i sud. A més del carbó asturià i el ferro basc, les potencià l’explotació de mines de mercuri coure i plom. La major part s’exportava.
-->La creació del mercat comú espanyol
1837-1892 procés d’unificació econòmic molt important: creació d’un mercat únic, possible gràcies a l’organització de xarxes comercials i transport, nova legislació mercantil i unificació del sistema financer i fiscal.
Les comunicacions
Fins final s.XVIII l’únic sistema de transport possible era transitar en carro. El transport de mercaderies era lent i en èpoques de pluja gairebé impossible. Carles III va construir sis camins que comunicaven Madrid amb Pais Basc, Catalunya, València, Andalusia, Extremadura i Galícia, però, no entre elles. Segona meitat del segle aquesta situació va millorar. 1850 servei de correus, 1852 telègraf. Això va permetre un desenvolupament important de les comunicacions i premsa diària. Repte principal era el transport massiu de mercaderies, que fins aleshores nomès tenia solució fàcil a ciutats amb port, calia crear xarxes comercials (condició indispensable per fer funcionar un ampli mercat). Durant el bienni progressista impuls decisiu a la construcció del ferrocarril, 1854-1896 xarxa bàsica que superava 13000 km de via. Es revolucionà el sistema de transports peninsular i s’aconseguí el trasllat i comercialització de productes entre les principals zones agrícoles i industrials.
Una nova legislació mercantil
Principis de segle, gran quantitat de normes comercials, pròpies de cada territoriàgran diversitat de pesos, mesures i comptes monetaris. Per crear un mercat únic era imprescindible regular la legislació comercial i suprimir les duanes interiors. Diferents governants van anar legislant en aquesta línia d’uniformitat. Es va regular el sistema de societats per accions, 1841 es va suprimir l’última duana interior. No obstant, es va mantenir l’impost de consum a l’entrada de les ciutats. 1848 publicació codi penal, 1889 codi civil; gran transcendència ja que proporcionaven regles generals sobre qüestions mercantils i delictes econòmics, va afavorir la creació d’un mercat únic.
Lleis d’exportació i importació, 2 períodes: *1841-1875 lliurecanvista, tot i protegir determinats productes, porta oberta a importacions. *1875-1898 (fase de restauració) fort proteccionisme, que culminà amb l’aranzel del 92. Industrials i latifundistes van forçar governs a apujar els aranzels per evitar la competència estrangera.
Unificació del sistema monetari
Primera meitat, caos monetari: diferents monedes i sistemes de compte. Per dur un sistema comptable i homogeneïtzar el preu dels productes, imprescindible modernitzar i crear una moneda única. Establir un sistema senzill i igual per tot l’estat. Diversos intents fallits, la reforma definitiva va ser el 1869 de la mà de Laureà Figuerola (ministre d’hisenda) que va instaurar la pesseta com a moneda única (poc a poc). 1874, José Echegaray (ministre d’hisenda) va establir una altra mesura, l’emissió de bitllets de paper moneda amb la nova unitat de compte, es van anar generalitzant i, juntament amb els xecs, important paper.
Unificació del sistema d’impostos
Un altre problema era l’existència d’un sistema fiscal o d’impostos arcaic, no controlat per l’estat; calia modernitzar i organitzar el sistema d’impostos. La major part dels ingressos de l’estat provenien dels estancs, els monopolis i les duanes interiors i exteriors. 1845 reforma de Mon, per Alejandro Mon (ministre d’hisenda), els polítics liberals van anar creant un nou sistema fiscal, que es reduïa a 5 grans grups: immobles, conreus i ramats, producció industrial, i activitat comercial, consum, inquilinats i hipoteques. Tot i que no va acabar de funcionar mai i que el frau fiscal va ser gran, el nou sistema d’impostos va modernitzar la fiscalitat i la va mantenir relativament estable.
-->L’economia catalana al segle XIX
Catalunya va construir una illa industrial en una societat agrària.
El creixement demogràfic
Al llarg del segle va passar de 900 000 habitants a 2 milionsàrevolució demogràfica que va permetre proveir de mà d’obra la indústria. Distribució va continuar amb les constants històriques: litoral molt poblat i l’interior i la zona pirinenca amb poca densitat. La major part vivia en ciutats i pobles petits, els excedents van emigrar als nuclis industrials i comercials. Al final, Barcelona la més poblada. Els municipis industrials o comercials (Tarragona, Badalona, Manresa...) van créixer més ràpidament que no els mercats agraris tradicionals (Girona, Lleida, Figueres...). Creixement més gran que a nivell espanyol i s’apropava més a les mitjanes europees.
Transformacions agràries
El camp experimentà un seguit de transformacions importants. Els efectes de les desamortitzacions van comportar una liberalització del comerç de la terra (que va afavorir la millora de moltes zones). L’interès per la terra havia estat superior que a la resta d’Espanya. Existia una circumstància que no facilitava la transformació del tipus de propietat de la terra: els contractes d’arrendament, feien que els camps es mantinguessin en mans dels arrendataris durant generacions, fins que es va establir una durada màxima de 50 anys. Desamortitzacions i nous tipus de contractes van fer que hi hagués una certa mobilitat en la propietat de la terra, mesures que van anar acompanyades de millores. Les terres de regadiu es van ampliar notablement gràcies a la iniciativa privada. Blat de moro, patates... es va estendre però, el que més la vinya. Es van modernitzar els instruments de treball i els carros, que podien anar tirats per mules o cavalls. Les explotacions agràries sovint eren mixtes. Ben aviat va sorgir una indústria dedicada a proveir la pagesia d’adobs químics. Tot i continuar sent majoritàriament de tipus mediterrani, la producció agrícola experimentà un augment de productivitat i moltes zones es van especialitzar en conreus comercials.
La indústria no tèxtil
Tèxtil va comportar la demanda de productes energètics, metal·lúrgics i químics. Les explotacions catalanes de carbó mai van ser bones ni suficients, tot i que es va experimentar un cert auge; es depenia de l’explotació de carbó estranger. (Bonaplata, La maquinista Terrestre i Marítima, Nuevo Vulcano). La producció no va ser suficient per satisfer la demanda i gran part de les màquines i dels instruments agrícoles s’havien de portar fora de Catalunya. Altre que es desenvolupà fou el químic que es va especialitzar en adobs, estampació, colorants i rentat de teixits. La tapera es va dedicar a l’exportació. Cal esmentar les indústries tradicionals que van continuar presents (adobats de pells, arts gràfiques, botes, carros...).
-->El moviment obrer
Condicions laborals i econòmiques en el nou marc industrial i la manca de protecció social comporten l’aparició d’aquest. Primeres reivindicacions sense intencions polítiques, simplement demanaven dret d’associació i manteniment del sou. Cap a 1870 aquest moviment comença a polititzar-se.
Condicions de vida
Van anar evolucionant al llarg del segle. Sempre extremadament dures. Salaris baixíssims, que no permetien tenir un nivell de vida digne i greus problemes de subsistència. Condicions laborals súper precàries: podien arribar a treballar 15 hores en un dia –tant homes com dones i nens-, soroll, temperatures extremes, ambients tancats i sense ventilació, mala alimentació, accidents laborals molt freqüents, falta de descans, acomiadament lliure, rebaixes dels sous en èpoques de crisi, analfabetisme... La salut era tan pèssima que l’esperança de vida d’un obrer a mitjan del s.XIX era de 30 anys, gairebé la meitat que la d’un burgès de l’època.
Els inicis
El segle XIX significà per a Catalunya la fi d'una època i l'inici d'una altra totalment nova: la Revolució Industrial. Els industrials catalans començaren a muntar fàbriques modernes cap al 1830, però el ritme de creixement industrial va ser molt lent a causa de la dependència total del mercat espanyol, amb comunicacions deficients i format per pagesos molt pobres.
El desenvolupament de la industrialització a Catalunya, a partir de 1830, aportà tot un seguit de transformacions i avenços, no solament pel que fa a la tecnologia i als processos de producció sinó també a les formes de vida, de treball i de relacions dels
diversos grups socials:
Molts artesans, per exemple, es van haver de reconvertir en obrers industrials. La major part de manufactures i tallers es reconvertiren en fàbriques. Les noves màquines no podien funcionar manualment, sinó a través d'una nova força motriu, el vapor. Moltes famílies emigraren del camp a la ciutat per cercar-hi feina, fugint de l'incertesa de la feina a pagès. La majoria dels treballadors provingueren del món rural.
Dins d'aquest panorama, dues classes socials esdevingueren protagonistes de la nova societat industrial: D'una banda, els empresaris -els burgesos-, els que posseïen el capital, val a dir, diners, fàbriques, màquines... I d'altra, els obrers industrials -el proletariat-, que juntament amb els jornalers del camp, constituïen el grup social més feble tant des del punt de vista econòmic com polític. Aquesta feblesa es manifestava per exemple en les deplorables condicions de vida i de treball que patien.
Situació de precarietat que provocà que –des de 30’s- procuressin pal·liar-la amb la creació d’associacions d’ajuda mútua, les primeres es van impulsar a Barcelona, Màlaga i Alcoi. Sempre se’ls negava el dret d’associació (tret d’algunes etapes en períodes progressistes). Demanaven bàsicament, millora de les condicions de vida i de treball. 1840 es creà l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, la primera societat obrera catalana, que ja preveia la vaga com a forma de lluitar. El reconeixement oficial de les associacions obreres va durar poc, 1842 prohibides i van continuar funcionant clandestinament; es va aconseguir crear una organització d’aquestes associacions dirigida (1855) per la Junta Central de Directors de la Classe Obrera.
L’existència d’aquesta última explica l’èxit de la vaga general que va tenir lloc a Catalunya entre el 2 i el 10 de juliol del 55. Es demanava una millora de la situació laboral i de les condicions de vida, llibertat d’associació, creació d’una junta d’amos i obrers per discutir conflictes laborals. Les autoritats –alarmades- van prohibir les societats obreres. Un mes abans ja havien afusellat Josep Barceló. El moviment obrer espanyol va rebre influencia del socialisme utòpic de Cabet, un dels difusors fou Narcís Monturiol.
També apareixerien algunes iniciatives obreres culturals com ara escoles nocturnes per a adults o els Cors de Clavé, amb intenció d’apartar el proletariat de les tavernes.
La divisió del moviment obrer en el sexenni revolucionari
1864 s’havia creat a Londres la Associació Internacional de Treballadors (AIT), impulsada per obrers francesos i anglesos. Es pretenia aconseguir l’emancipació econòmica i social de la classe obrera i arribar a superar la societat classista a través de la propietat col·lectiva. Es a dir, arribar a una societat igualitària mitjançant el repartiment i la desaparició de les classes socials.
1871, es produí un enfrontament verbal entre Karl Marx i Mikhail Bakunin; l’objectiu era el mateix però no estaven d’acord en els procediments que havien de seguir per arribar a aquella societat que buscaven. Marx deia que la classe obrera s’havia d’organitzar en un partit per conquerir el poder de l’Estat i establir l’anomenada “dictadura del proletariat”, es repartirien totes les riqueses de forma equitativa i un cop s’hagués construït la societat igualitària, aquest estat ja no tindria raó de ser i desapareixeria (marxisme-socialisme-comunisme-digalicomvulguisquejamentens). Bakunin rebutjava qualsevol tipus de participació política i optava per la destrucció directa de l’Estat, de tota propietat i de tota forma d’autoritat, ja fos religiosa, política o familiar; al mateix temps que postulava l’organització de la societat en comunes lliures organitzades de forma federal (anarquisme). Tot plegat va provocar l’escició de l’AIT, dividida en les dues faccions (marxista i anarquista). La revolució de 1868 suposà la restauració de les llibertats d’expressió i associació. Els obrers catalans (en general vinculats al Partit Republicà Democràtic Federal) van restaurar la Direcció General de les Societats Obreres –organisme de cordinació creat per diverses societats obreres- i van fundar el sindicat de les Tres Classes del Vapor.
Moviment obrer espanyol va dirigir ràpidament la seva atenció cap a l’AIT i es va influenciar pels 2 sectors. 1868 Fanelli fundà els primers nuclis de l’AIT a espanya. 1870 I congrés obrer espanyol a Barcelona, s’imposaren les tesis anarquistes i es va crear la Federació Regional Espanyola de l’AIT. 1871 a espanya el congrés de Córdova opta pels plantejaments de Bakunin mentre que a Madrid es formava una secció marxista (dirigida per Paul Lafarge). El moviment obrer espanyol quedà dividit també; socialistes (predominant a Madrid, Bilbao, Santander i Astúries) i anarquistes (Catalunya, València, Andalusia i Aragó).
Cop d’estat del Pavía el 1874 va suposar la il·legalització de totes les organitzacions obreres i tornar a la clandestinitat.
Gràcies Pol de nou! =)
Primer terç del S XIX moviment ludista ( Alcoi, 1821. Crema fàbrica Bonaplata 1835)
Primeres organitzacions obreres Associacions obreres , s’impulsen a Barcelona, Alcoy i Màlaga a partir de 1830. 
S’autoritzen les associacions obreres. Primera societat obrera a Catalunya. “ Associació de Teixidors de Barcelona” 1840.
Creació d’una organització d’associacions ajuda mútua. Serà dirigida a partir de 1855 per La Junta Central de Directors de la Classe Obrera. Primera vaga general
Divergència Socialistes, Marx: conquerir el poder
Organització en partits polítics nacionals
Socialista o Marxista
Evolució del sexenni revolucionari escepticisme de la classe obrera vers les formes d’organització política i de poder.
1876 Branca Marxista, Filadèlfia 
Ideologia = Llibertat absoluta sense jerarquies de cap mena. Societat lliure = principi de la bondat de la natura. Sindicalista 
