Pos un resumillo de l'examen de filo de demà

FILO EXAMEN 4 – HUME I L’EMPIRISME

L’ORIGEN I LA JUSTIFICACIÓ DEL CONEIXEMENT

La revolució científica va aportar molts coneixements en els diferents camps d’estudi de la naturalesa i va significar la desfeta del sistema de pensament de l’època medieval –l’escolàstica- i la pèrdua d’influència d’Aristòtil.
Amb Descartes s’inaugura la filosofia moderna i un nou estil de pensament, el racionalisme, amb el que la raó serà el centre de l’individu. La matemàtica serà la ciència modèlica, necessària per poder conèixer la naturalesa, l’estructura de la qual segueix un ordre matemàtic.
L’empirisme és el segon corrent de l’època moderna, que apareix com a resposta al racionalisme, els seus principals representants són Locke, Berkeley i Hume –aquest últim porta l’empirisme a la seva culminació-. Determinant en l’aparició de l’empirisme anglès fou la tradició de l’observació i estudi de la natura –Guillemd’Occan i Bacon són precedents-Racionalisme i empirisme comparteixen la preocupació pel problema de l’origen i justificació del coneixement, però són ben diferents:

Racionalisme

Ø Gran confiança en la capacitat humana de conèixer la realitat.
Ø Alliberació de la raó dels dictats de la fe i les veritats no demostrades.
Ø Consideració de la consciència subjectiva com a principi del pensament de la realitat.
Ø Innatisme.
Ø Valoració de les mates com a model de coneixement.
Ø Valoració de la capacitat racional i el rebuig dels sentits com a òrgans del coneixement.
Ø Èmfasi en la idea de substància com a eix central dels sistemes filosòfics.

Empirisme

Ø Supremacia de l’experiència, font fonamental de coneixement, el criteri de veritat i el límit fins on pot accedir la raó humana. Més enllà de les dades i la informació que els sentits ens proporcionen, la raó no hi té res a fer. Tot i reconèixer la importància a la raó, l’experiència és més important.
Ø Negació de l’innatisme, la ment humana està inicialment buida i per omplir-la depenem de la informació que ens proporcionen els sentits: tot coneixement és adquirit.
Ø Dificultat o impossibilitat d’una metafísica, constaten les dificultats per obtenir un coneixement metafísic vàlid.
Ø Ciències experimentals com a model, es fixen sobretot en el recurs a l’observació i l’experimentació de ciències com la física.
L’EPISTEMOLOGIA EMPIRISTA

Què podem conèixer? Hi ha límits del coneixement? Com podem estar segurs del que esbrinem? Són alguns dels seus reptes principals.

LOCKE: L’EXPERIÈNCIA FIXA ELS LÍMITS

Es pot a avançar molt poc en la ciència i qualsevol investigació humana si abans no s’aclareixen quines són les possibilitats i capacitats de l’enteniment humà. La seva
obra més important Assaig sobre l’enteniment humà (1960), considerat l’obra iniciàtica de l’empirisme, on s’hi estableixen les bases. El seu valor consisteix a haver fixat el principi de l’empirisme: la raó treballa amb el material de l’experiència, no és infal·lible ni autònoma, constitueix la garantia i el límit de l’èxit racional.

ORIGEN DE LES NOSTRES IDEES

Només podem accedir al món que ens envolta i conèixer-lo mitjançant les representacions que ens fem, les idees constitueixen els continguts bàsics amb que treballa l’enteniment. Alhora d’investigar serà imprescindible establir l’origen d’aquestes idees.
El primer es constatar que no hi ha idees innates, tot el que hi ha en la nostra ment prové de l’experiència, ja sigui directa o indirectament. Les idees simples són aquelles que no es poden dividir i que provenen de l’experiència –sensació/experiència externa o reflexió/experiència interna-. Les idees complexes són la combinació que fa l’enteniment amb les idees simples.

LA IDEA DE SUBSTÀNCIA

És una idea complexa. L’enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes. A més considerem que aquesta no tan sols com el nom que donem al conjunt de sensacions que s’acostumen a produir juntes, sinó com una realitat material que roman com a suport i causa d’aquestes. Aquesta idea de substància com a suport és el que Locke problemitzarà.

Substàncies: Locke és el primer a dir que existeixen però que no les coneixem. Ex: Rosa .En la rosa coneixem la forma, el color, la fragància, ..però cap d'aquests elements no és la rosa. Realment no sabem que és la substància .És el suport de les qualitats sensibles. estrictament és incognoscible. Locke diu que és "un no-se-què suport de les qualitats sensibles que conec”.

BERKELEY I EL REBUIR DEL MATERIALISME

Partint d’idees empiristes dedueix conclusions soprenents i, aparentment, no empiristes: l’inexistència de la realitat material. El deisme del moment defensava l’existència de Déu que donava impuls al món i després se’n desentenia. Berkeley només podia concebre un Déu que intervenia i participava contínuament en la seva creació. D’altra banda, el materialisme, cada cop més estès, ho reduïa tot a la matèria, cosa que Berkeley rebutja.
Fa seves les teories més importants de Locke: només podem tenir certesa de les nostres idees o percepcions. Més enllà del que percebo tot és confús i dubtós; ni tan sols de la realitat que suposadament origina i causa les percepcions no en puc tenir seguretat. Les percepcions –els continguts del meu conexiement- són eternament subjectives.
Només podem afirmar l’existència de continguts mentals –percepcions i idees- i de subjectes espirituals, les ments que les posseeixen. Si no existeix una realitat material, com s’explica la regularitat i continuïtat de les nostres sensacions? Com és que aquestes no són arbitràries i caòtiques? Com és que els diferents subjectes tenen percepcions semblants si aquestes, en teoria, són subjectives? La resposta és Déu, la causa de les nostres idees, responsable i del seu odre i la seva regularitat.

HUME, CULMINACIÓ DE L’EMPIRISME

UNA MICA DE BIOGRAFIA

Us la apañeu que està al dossier i no és tant difícil ni important (és l’apartat de “un il·lustrat escocès”).

INVESTIGANT EL CONEIXEMENT

De l’empirisme i la il·lustració, n’heretà l’interès per fonamentar i legitimar el coneixement humà. Era ben conscient de les dificultats que implica la recerca d’un coneixement segur. Considera que abans d’inciar qualsevol investigació, cal investigar el coneixement mateix per establir una base ferma que el mantingui. Com que el subjecte de coneixement és sempre l’ésser humà, la investigació tindrà com a pas previ l’estudi de la naturalesa humana. És a dir, totes les ciències són producte dels humans i depenen de la capacitat mental humana, per tant s’ha d’estudiar primer l’home i les seves facultats: només d’aquesta manera es pot saber si les seves produccions tenen garantia.

L’ORIGEN DE LES NOSTRES IDEES

Tots els nostres continguts mentals són percepcions, que provenen de l’experiència. No vol donar per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món, per lo que les classifica:



IMPORTANT! AQUI VA LA TAULA DE LES PERCEPCIONS QUE HI HA AL DOSSIER



RELACIONS D’IDEES I QÜESTIONS DE FET

Els nostres continguts mentals es redueixen a impressions o idees, amb les que pensem i raonem –fem judicis i afirmacions, a més d’establir relacions entre les nostres percepcions-. Aquests judicis es poden classificar en dos classes del coneixement:

Ø Coneixement matemàtic: relacions d’idees à s’expressen en proposicions analítiques à són a priori (independents de l’experiència) à el predicat no aporta res nou. Analitzant el subjecte trobem el predicat (triangle té 3 angles). No serveix per progressar la ciència. Són universals, necessàries i no extensives.
Ø Coneixement empíric: qüestions de fet à s’expressen en proposicions sintètiques à són a posteriori (ens ve donat amb l’experiència) à si analitzem el subjecte no trobem el predicat à el predicat afegeix una cosa nova. Són particulars, contingents i extensives.

àOSIGUI QUÈ:

Tot Hume és un intent d’impugnar Descartes per dogmàtic. Hume afirma que el criteri de veritat és el principi de la còpia: Només és veritat aquella idea que prové d’una impressió. “Substància no és una idea certa perquè no en tenim cap impressió.

La filosofia empírica radical de Hume deriva en un escepticisme moderat: el món humà no és el de les veritats absolutes, sinó el de les veritats probables i canviants.
Això en teoria del coneixement implica: *Revisar el criteri de veritat a través del principi de cópia –només es veritat aquella idea que sabem de quina impressió prové-, *Crítica de substància i causa –que no provenen de cap impressió sensible- i *Considerar pseudoconceptes Jo, Déu i Món (les 3 substàncies cartesianes).

Hume no estava d’acord com Locke havia utilitzat el concepte d’idea –per Locke era tot el que coneixem-. Hume en canvi reserva la paraula idea per designar només alguns continguts del coneixement. Distingeix entre

Ø Impressions: Tot el que coneixem a través dels sentits; primàries, més vives que les idees i sempre veritables. Ell diu que són “les nostres percepcions fortes i vives”.
Ø Idees: Provenen de les impressions i són més febles. Simples representacions o còpies en el pensament. “Les tènues imatges en el pensar i el raonar”.

A partir d’aquesta distinció, elabora el criteri de veritat que utilitzarà sempre, el principi de còpia: NOMÉS SÓN VERITAT LES IDEES QUE PROVENEN D’UNA IMPRESSIÓ.

A més d’aquesta distinció entre els dos elements del coneixement Hume introdueix també una altra distinció entre dos modes de coneixement (explicats més amunt): les *Relacions d’idees, amb les que n’hi ha prou amb analitzar el subjecte de la proposició per saber el seu valor de veritat “un triangle té 180º” –és així per ous- i les *Qüestions de fet, amb les que no n’hi ha prou amb analitzar el subjecte sinó que cal recórrer a l’experiència “Avui plou” –doncs comprova-ho-.
A les qüestions de fet el criteri de veritat és el de la relació entre impressió i idea. Només és veritat el que prové d’una impressió. La major part de les proposicions que emprem en la vida quotidiana són d’aquesta mena.

L’ASSOCIACIÓ D’IDEES

Les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les representacions mentals amb que argumentem o raonem són copies de les nostres impressions o percepcions més vives. Les idees complexes són també una còpia d’impressions complexes? En alguns casos, però existeixen altres tipus d’idees que no en són exactament copies, sinó una combinació o unió fantasiosa que fa la imaginació amb les idees simples –com és el cas d’un àngel, cos humà+ales-.
La imaginació és la facultat encarregada de combinar impressions simples i formar idees complexes. De vegades ho fa de manera fantasiosa, però en la majoria dels casos ho fa seguint certes lleis i regularitats i es que determinades idees semblen dur a unes altres –el fum fa pensar en foc-. Són les lleis d’associacions d’idees i poden ser:

Ø Semblança: quelcom en la nostra ment que l’empeny a associar idees entre les quals hi ha algun grau de semblança –com una foto i el model real d’aquesta-.
Ø Contigüitat en l’espai i el temps: una idea porta a una altra quan entre elles hi ha una relació de proximitat en el temps o l’espai –barca i mar, per exemple-.
Ø Causa-efecte: el nostre enteniment crea una expectativa de futur; espera que certs fets segueixin a d’altres, tal com ho han fet en el passat –si està el carrer mullat és que ha plogut-.

EL PROBLEMA DE LA CAUSALITAT

La relació causa-efecte no es limita a ser una llei que associa o relaciona les idees en la nostra ment, és una relació que atribuïm als esdeveniments i que, a més, es trobaria a la base de moltes de les nostres explicacions de la realitat i molts dels nostres comportaments. Aquesta relació a estat acceptada acríticament, però Hume vol examinar la legitimitat d’aquesta, cosa que fa aplicant el principi empirista. Per tota idea o creença ha de comprovar de quina impressió n’és copia, si no troba l’original aquesta és il·legítima.
Però que és una relació causal? És el cas de la relació entre el foc i l’escalfament de l’aigua, l’un sembla que dugui inevitablement a l’altre, com si fos una connexió necessària. Hume recorre a l’experiència per validar aquest suposat coneixement i no troba cap impressió de necesitat entre els dos fenòmens. L’únic que s’observa és que un fet va seguit de l’altre, però no existeix cap connexió necessària.
Finalment, Hume conclou que la idea de connexió necessària es fruit de la imaginació. I es que després d’observar nombroses vegades que un fenomen va seguit d’un altre, acabem pensant que sempre serà així, ja que s’ha convertit en un costum o un hàbit. Tot plegat resulta molt útil per viure, ja que sense aquesta projecció el món es tornaria caòtic i imprevisible. Malgrat la utilitat, segueix essent una simple creença i no un coneixement universal i necessari.

LA PROBABILITAT DE LA CIÈNCIA

La sospita que afecta la relació de causalitat representa un qüestionament de la ciència i es que moltes explicacions i descripcions de la natura que fan les ciències es basen en la relació de causalitat. Si la relació de causalitat no és una llei universal, sinó un costum de la nostra ment que tendeix a relacionar idees, tota disciplina que es basi en la causalitat no passarà de ser una simple creença.
Hume diu que els enunciats científics no es poden identificar amb lleis universals, ja que són simples creences recolzades en el costum i la tradició. Que aquest fenomen es succeeixi repetidament dóna a la nostra raó la confiança per creure que sempre serà així. Però no s’ha d’oblidar que són creences, ni universals ni necessàries, com a molt provables.

àEN ALTRES PARAULES:

La crítica a la idea de causa és una conseqüència necessària del criteri humeà. Si volem saber si una idea és veritable el que hem de saber és de quina impressió prové. El límit del nostre coneixement són les impressions.
Llavors el nostre coneixement queda limitat a dues coses: *Les nostres impressions actuals i *Els records de les impressions passades. Per tant, no podem tenir cap coneixement sovre el futur, perqué no tenim impressions sobre el futur.

Amb tot, sovint en la vida quotidiana fem previsions sobre coses que succeiran en el futur: “Si li clavo una puntada de peu al Yassin (A), aquest s’enfadarà(B)”. Però, per què puc suposar que aquest s’enfadarà si encara no ha succeït? La resposta és que tinc una experiència interior que afirma que cada cop que ha succeït A, ha succeït B i ho universalitzo –crec que cada cop que succeeixi A, succeirà B-.

Vulgarment es creu que la causa és la connexió necessària entre A i B. El que coneixem a través dels sentits és que A ha succeït abans que B, i B després que A. Però el fet que hi hagi una connexió necessària entre A i B és improbable. Senzillament ens hem acostumat a creure-ho, però creure simplement és suposar, no saber. De manera que Hume nega que existeixi la causalitat, simplement hi ha una creença, un hàbit. Per tant, el coneixement causal dels fets no és més que una suposició o creença, que prové de l’hàbit o el costum, però no en tinc cap garantia. “La creença sorgeix en totes les qüestions de fet només del costum”.

NO HI HA CAUSALITAT NECESSÀRIA, SIMPLEMENT UNA SUCCECIÓ TEMPORAL.

CRÍTICA A LA METAFÍSICA

La metafísica –aquella disciplina que pretén investigar i esbrinar les realitats més enllà del món sensible i la naturalesa, així com l’ens i l’ésser- és refusada per l’empirisme. No sembla emmarcar-se en cap de les dues categories del coneixement; ni tracta relacions entre idees, ni de fets o fenòmens que es poden observar amb l’experiència. Per lo que no és coneixement, sinó opinions sense consciència sobre el fonament.

CRÍTICA A LA IDEA DE SUBSTÀNCIA

Hume critica també la idea de substància per expressar que només podem fiar-nos dels sentits malgrat que això ens porti a una actitud escèptica. Afirma que podem passar d'una impressió sensible a una altra, però que mai no podem passar d'una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o experiencia. Si la intel·ligència pot arribar a creure que hi ha substància, és simplement per errors en les associacions de idees. La metafísica s’ocupa bàsicament de la idea de substància i Hume aplicarà el seu criteri de validesa per capgirar el panorama filosòfic tradicional.

àEN ALTRES PARAULES: Hume es manté sempre fidel al seu criteri de veritat: la còpia. Podem passar d’una impressió sensible a una altra, però mai passar d’una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o experiència; com és el cas de les idees innates o de substància, per tant aquestes no existeixen. Critica la idea de substància per expressar. Critica aquesta idea per expressar que només podem fiar-nos dels sentits, malgrat que això ens porti a una actitud escèptica. Creiem en substàncies perquè hi ha mecanismes psicològics que ens porten a apreciar constàncies en les coses, però això no implica una necessitat lògica. Només a través de la imaginació ens podem arribar a creure que hi ha substàncies quan la percepció ens indica un món fet de canvis.

àCrítica de la substància extensa: En Locke l'existència del món extern s'havia justificat a partir de la idea de causa. Tenim coneixement del món extern perquè ell (la realitat extramental) és la causa de les nostres impressions.
Hume, però, no accepta la idea de causa perquè podem passar d'una impressió a una altra impressió però no podem anar des de les impressions a una suposada causa o origen de les impressions.Només coneixem impressions, però no sabem -ni podem saber- d'on han sortit les impressions, per tant no podem dir, tampoc, si realment hi ha una realitat diferent a les nostres impressions i idees.

àCrítica del “Jo”: Hume ha demostrat que no hi ha causalitat sinó casualitat. Critica el “Jo” com a realitat diferent de les impressions i les idees. El Jo com a subjecte permanent dels actes psíquics és descartat perquè la identitat personal seria quelcom del tipus “identitat de la ment”, cosa que no existeix. Cap impressió sensible és permanent, sinó que el Jo està en canvi constant.
Per a ell, el jo no té la identitat d’un subjecte singular i immutable, sinó que està constituït per una relació entre percepcions i, en conseqüència, canvia quan les percepcions canvien. Del jo no conec la substància sinó el feix de percepcions.

Però hi ha un problema: Tots posseïm consciència de la nostra identitat personal; malgrat que canviem cada ésser humà es reconeix a ell mateix a través de les seves successives impressions i idees, com és possible? Hume ha de recórrer a la memòria, gràcies a la qual reconeixem la connexió que existeix entre les diferents impressions que se succeeixen. El problema és que s’acostuma a confondre successió i identitat.
Hume s’adona que aquesta resposta no és del tot satisfactòria, però que és una conseqüència necessària del seu concepte de veritat. És per això que diu que cal una actitud escèptica i de tolerància.

àCrítica a la res divina: Nega que Déu pugui ser considerat causa del món perquè el concepte de causa per a ell ja no té sentit. A més, només són legitimes les idees que provnen d’impressions, no tenim cap impressió sobre Déu. Per tant, és impossible afirmar amb seguretat que Déu existeix perquè no en tenim cap impressió i les impressions constitueixen el límit del coneixement.
En Hume, la idea de Déu no serveix per justificar l’origen de les nostres impressions. Tot i això podriem dir que Hume és agnòstic, és a dir, no sap si Déu existeix ja que s’ha trobat amb la impossibilitat de contestar si aquest existeix, després d’aplicar el seu sistema.

EMOTIVISME COM A PROPOSTA MORAL

Emotivisme com a proposta moral.
La Teoria Ètica de Hume s'acostuma a resumir amb una paraula: EMOTIVISME.
· Emotivisme: Teoria segons la qual les idees ètiques i morals provenen de l'emoció, o sentiment, i no tenen una justificació racional.
Es pot definir també l'emotivisme com la teoria contrària a l'intel·lectualisme moral. Per a un emotivista la moral no es basa en la raó, sinó en els sentiments o en la "passion", mot que en anglès té un camp semàntic prou més ampli que en català.
Com a liberal, considera que la importància de l'ètica està en que pot permetre fonamentar la tolerància a les relacions humanes, però no en el seu valor lògic.
Segons Hume, hi ha dos tipus de proposicions: les relacions d'Idees (les de les matemàtiques, física...) i les matèries de fet que depenen de l'experiència. És obvi que l'ètica no és matemàtica i, per tant, ha de quedar descartada la relació d'idees com a fonament ètic. Les Matter of Facts, però, no tenen cap caràcter necessari i per tant els judicis ètics tampoc no són conclusius.
Per tant, un judici moral no pot ser Questions de fet ni Relacions d’Idees.
Posem per ex: "No mataràs". No és una proposició de tipus matemàtic ni prové de l'experiència. L'únic que pot fonamentar aquest manament és un sentiment o, si es vol, una emoció.
Per altra banda, o l'origen dels sentiments morals està en alguna mena de "causalitat" (i ja hem vist les dificultats per justificar aquest concepte), o hem de buscar-lo en el pur atzar: no hi ha manera d'escapar a aquest dilema.
Hume és autor d'un llibre capdal en la teoria ètica: Investigació sobre els orígens de la moral: Aquest llibre en el s.XX ha tingut una gran influència sobre l'ètica analítica britànica, especialment a partir de la revaloració que en va fer G.E.Moore en el seu llibre "Principi Ethica", potser el text més influent en la filosofia moral anglosaxona al segle passat.
Hume vol fonamentar una ètica de la mateixa manera que Newton, l'intel·lectual més prestigiós del moment, havia fonamentat la Física, és a dir, basant-se en el principi d'atracció entre els cossos -que ell tradueix (o millor, adapta) com a "simpatia". El valor moral d'un acte dependrà del sentiment que provoquen en el subjecte. Hi ha fets, accions o individus (i fins i tot entitats no humanes: animals o paisatges) que ens atrauen, perquè els trobem simpàtics i això és el que anomenem "bo". Aquesta "simpatia" té un element psicològic i quasi instintiu.
L'ètica no té, doncs, "valor de veritat", ni té res a veure amb inferències lògiques. Això explica que per a Hume sigui inatacable la famosa frase "no és contradictori a la raó preferir la destrucció del món abans que una esgarrinxada al meu dit" [o "triar la meva ruïna total per impedir la menor molèstia a un indi"]. Simplement explica una preferència que, pot ser xocant o excèntrica però no "falsa". Cap proposició ètica no és ni veritable, ni falsa. Tan sols expressa els sentiments d'aquell qui l'expressa.
Tanmateix l'ètica no és un pur atzar perquè podem utilitzar el mètode experimental a l'hora d'avaluar les nostres accions. L'emotivisme humeà és una teoria relativista amb una forta barreja d'elements analítics i psicològics, però finalment inclou també una avaluació realista de les conseqüències dels nostres actes que l'acosta a l'utilitarisme.




PER MÉS INFO POS http://www.alcoberro.info/planes/empirisme2.htm, o llibre de text, o dossier, o miñarro!

























PETIN